El groupe acrobatique de Tanger torna al Grec. Amb la pedrera a les seves espatlles, sembla que aquest sigui el seu espai natural. Perquè l’univers acrobàtic que presenten és molt obert, espontani, busca connectar amb el públic, de la primera a la darrera filera i perquè no pateix per concentrar massa emocions amb un focus tancat. La seva expressió és de llum, de festa contínua, de ganes de compartir i de construir junts.  En aquest treball destaca l’aparició de dues noies que són un contrapunt i que, amb els seus cossos antagònics exploren camins diferents per persuadir i ser seduïdes. 

El gran mèrt de la formació (que ja havia lluït amb un espai molt seductor com si fossin els carrerons d’uns casc antic, dirigit per la parella Zimmerman i De Perrot el 2010 (Chouf Ouchouf (Mira però mira de veritat) és que transmet l’ambient d’un mercat poular, un soc marroquí inconfusible. sense necessiten de catifes ni de dàtils,els moviments, les curses, les trapelleries simpàtiques denoten aquest aire rebel i que guanya el més espavilat en el regateig o en col·locar l’andròmina més innecessària. Saben aguantar l’atenció del públic amb uns quadres estètics de notable desgast físic. Però aquestes piràmides humanes no es poden repetir perquè esgotarien tant els artistes com el públic. La seva capacitat de distracció, de joc, permet que hi hagi repòs entre els salts mortals i els flics-flacs i les piràmides. I que la música en directe s’acompanyi de perscussió picant en fragments de bidons 8per moments, evoca aun primari espectacle dels Stomp i els mayumana). No necessiten jocs de llum vistosos, ni cap dramatúrgia narrativa, només la seva fisicalitat, amb una invitació constant a ballar, saltar, córrer, jugar. Un vent fresc que s’agraeix en aquestes caluroses i  truculentes sessions teatrals d’estiu.