Confrontar temps, formes i pensament sempre és suggerent. Per això la proposta Aqui del col·lectiu444 sempre troba un ressò. és una pràctica que, probablement, caldria insistir-hi amb més regularitat. Més enllà de les accions performàtiques, com una celeració de la confluència de l’art i dels seus públics. Aquest muntatge, que ja es va activar dins del Dansa Metropolitna, ara s’ha presentat al pati i en una sala amb taules romàniques del Museu d’Art de Girona. La coreografia de Lorena Nogal ha dialogat amb la quietud i el hieratisme del pati i les escales medievals, i amb les pintures religioses terribles, planes, contundents. El moviment ha passat de la pesantor del que s’arrossega castigat i torturat pel destí i la cosmovisió d’una època restrictiva a un exercici de trencar la cadra, de distendre les vèrtebres amb unes torsions que superen l’estatisme pictòric. Al final, en un continu joc d’entrades i sortides, de canvis de vestuari i de dimissions i cessions, el quintet acaba avan+ant de punta a punta en una mena de filera índia en les que s’avancen els uns als altres en un moviment mínim rotatori com buscant l’eficàcia d’una joc mecànic de màqines de vapor. Amb cada peça que es desprenen, més fàcil sembla ser l’alliberament, d’una religió que ha pautat els comportaments i ha sentenciat a una jerarquia de molts pocs privilgiats i una majoria de súbdits alienats.

Trobar un nou context al discurts museogràfic i aportar moviment en espais no convencionals és una fèrtil troballa que ha de trobar la fórmula per ser sempre viva i alhora, nio ser tant puntual. Podria Sol Picó ballar periòdicament a la sala del Romànic del MNAC? Podria voltar La Veronal pel Museu d’Olot amb el seu Siena site? Irene Vicente pot repetir la confrontació escènica a MNAC de Creació i Museus 2023 i mantenir l’espurna de tots els altres equipaments? Què hi feia Raquel Gualtero per entre les figures del Museu dels Sants?