¿Què deu passar que hi ha, a hores d’ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s’emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta? Vegi’s, per exemple, l’adaptació de «L’aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d’un grup d’amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot.

Cançons de l’època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura… Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia.

L’espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d’Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l’Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques.

Els quatre intèrprets d’Epidèmia Teatre, que fan els seus destacats “pinitos” amb fugaços fragments de «Les Noces de Figaro», capgiren la trama del clàssic i la porten al seu terreny de la gresca —una comunitat de veïns que tenen darrere un tal Núñez y Navarro— amb un aire total de fregolisme que fa que, amb només quatre, i l’acompanyament del pianista, apareguin deu personatges amb el més pur estil de teatre al descobert, amb constants canvis de minivestuari, sense cap escenografia espectacular que hi faci falta perquè tot es deixa a l’abast de la interpretació i de la imaginació, una de les claus del teatre.

Un espectacle cent per cent musical, amb una bateria d’una quinzena de peces, amb lletres iròniques, mig carnavalesques, que fan també de narrativa de la història, que flirtegen amb «Les Noces…» i que tenen el seu punt àlgid en la interpretació del «La, la, la», amb la veu solista de Mireia Lorente-Picó, i el cor dels altres tres intèrprets, a més, esclar, de la reproducció aproximada del popular vestit de la Masiel, aquell confeccionat en tul, estampat de flors i de tall imperi, i que, segons diuen, no el va fer Dior sinó que se’l va buscar la mateixa cantant.

«Guateque» passa com una festassa, amb una certa estripada quan cal, sempre amb bones interpretacions musicals de l’actor Joan Sáez, l’actor Gerard Franch i l’actriu Aida Llop que, juntament amb Mireia Lorente-Picó i, també de tant en tant, el músic Joel Riu, aconsegueixen desmitificar els personatges de l’òpera bufa: el Fígaro, el Querubí, el Basili, el Bartolo, el Marcelino, la Francina, la Susanna o el jardiner Antonio. Tots plegats, surten del seu confort de les «Noces…», ploren la plantofada del ficus del jardí, i aprofiten també per burxar sobre la plaga dels lloguers impossibles o reclamar l’empoderament femení. A ritme de la, la, la, el licor de l’Aigua del Carme dels Carmelites descalços continua fent miracles.