Guardianes del corazón de la tierra

En el marc del Festival Grec i en coproducció amb el Teatro Español i KVS Brussels, La Villarroel ha exhibit Guardianes del corazón de la Tierra, la primera part d'un projecte documental de La Conquesta del Pol Sud que aborda la relació entre capitalisme, colonialisme i crisi ecològica global. Després de la seva trilogia documental “Dona, història i identitat” ‒Nadia (2014), Claudia (2016) i Raphaëlle (2018)‒, van aprofundir en el conflicte dels Balcans a través de Mivion. Radio Sarajevo (Grec 2022) i ara ens porten una mirada testimonial sobre la selva amazònica del Brasil, a fi de mostrar-nos una forma de viure en absoluta connexió amb la natura, aliena al totalitarisme del mercat. Val a dir, però, que aquest espectacle resulta menys colpidor que els anteriors de la companyia, potser perquè, lluny d'explotar la tensió biogràfica del seu protagonista, ens fa entrar en un estat anímic en sintonia amb una determinada visió del món. La gènesi del projecte es remunta a l'any 2017, quan el dramaturg i director Carles Fernández Giua i l'escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer van emprendre una travessia pel mar bàltic a bord d'un vaixell de càrrega i van poder ser testimonis de la magnitud del tràfic marítim de mercaderies en un món globalitzat. Ara contraposen a aquella experiència ‒que emmarca la proposta des de l'escenografia mateixa, però que està poc explotada dramatúrgicament‒ el seu periple a la recerca de realitats al marge del consumisme i l'economia de mercat. A través de filmacions sobre el terreny i relats de vida, porten a escena la selva amazònica, que és projectada en un enorme dispositiu transparent en forma de contenidor de mercaderies. Aquest element situa des de la plàstica ‒i no tant des del discurs‒ la referència al capitalisme, alhora que implícitament opera o objectiva una autocrítica que els honora. Perquè, en circumscriure ‒retallar, encabir, mutilar‒ la magnificència del paisatge selvàtic a les parets-pantalla del recipient, els creadors evidencien també la seva complicitat i participació activa en l'empaquetat de cosmovisions per a un ús ‒en aquest cas‒ artístic i de conscienciació. En parlar de les seves vivències i impressions, Fernández Giua i Szwarcer aporten la mirada externa que requereix el format documental. Com ja és costum, obren la funció amb una sèrie de preguntes que semblen senzilles, però que donen la mesura de l'honestedat de què parteixen per qüestionar-ho o construir-ho tot. Si el món tingués una música, quina seria? Que significa globalització? I colonialisme? Qui és més ric, qui té més o qui necessita menys? Aquest és un viatge que no poden emprendre sols, i el fan sota el guiatge de Txana Bane, pertanyent a la comunitat indígena Huni Kuin, i amb el suport testimonial, coreogràfic i performatiu de la ballarina i acròbata Gabriela Olivera, nascuda al Perú i establerta a Catalunya. Abans d'explicar el viatge a l'Amazones, els dos europeus documenten la seva visita al bosc mil·lenari de Hambach ‒o, més aviat, al 10% que en queda‒, ocupat per un grup d'activistes que busquen així resistir a l'expansió ‒altament contaminant‒ de la mina de carbó a cel obert més gran del món. En un altre emplaçament alemany, la ciutat de Trebel, es reuneixen amb Txana Bane Huni Kuin, que hi viu amb la seva família. Descendent d'activistes destacats en la lluita pels drets dels indígenes, es reserva quatre mesos l'any per retrobar-se amb la seva comunitat d'origen. Fent honor al seu nom ‒Txana designa un ocell sagrat que imita els sons de la natura‒, toca la guitarra i canta tonades ancestrals. En brasiler i en to que és com una bressola, afirma que ha estat riu, vent, serp, àliga i jaguar. És ell qui els conduirà fins al cor de la selva amazònica. I si Txana Bane va ser educat com un home de la selva i se sent cridat a tornar a la seva terra per viure en comunió amb la natura, Gabriela Olivero va haver d'emprendre la recerca d'uns orígens que la seva família li havia ocultat sota una educació reglada i força elitista. El seu esdevenir escènic es materialitza en una inspiradora coreografia ‒que signa Roser López Espinosa‒ orientada a revelar aquest tràfec identitari. La intèrpret transita, circumda i escala el cubicle que ocupa la major part de l'escenari. L'estructura escenogràfica, però, passa de contenidor de mercaderies ‒metàfora del sistema capitalista en què estem immersos‒ a habitacle: tan aviat és una cabana enmig de la selva ‒la il·luminació de Natalia Ramos crea una calidesa d'interior; l'espai sonor de Damien Bazin ens apropa la fauna nocturna‒ com, molt més metafòricament, la casa d'una cosmovisió mil·lenària. En la proposta conflueixen tres viatges: els dels integrants de la companyia, el de l'artista que busca els seus orígens i el de l'home que retorna cíclicament al món al qual pertany. Conviuen un temps a Terra Viva, la comunitat fundada per Txana Bane a l'estat d'Acre, i arriben molt més lluny encara, al límit d'Arara, on els éssers humans viuen igual que fa 5.000 anys, en equilibri amb una natura en contínua transformació. Fernández Giua parla de l'art com un vel que ens separa de la vida. I quina altra cosa sinó un vel ‒una frontera‒ és aquesta arquitectura transparent al centre de l'escena? En l'estructura-pantalla se superposarà, en un dels moments plàsticament més suggestius de l'espectacle, la translació escènica de dues belleses contraposades, la de l'art i la de la natura. Tot i que hi apareixen dades ‒bàsicament al final‒ i algun document fílmic sobre els abusos i espolis comesos contra els pobles originaris, les epidèmies importades d'Europa i l'assassinat impune de líders i activistes indígenes ‒com el de Chico Mendes a Rio Branco‒, no és la denúncia allò que la peça posa en el centre. En aquest sentit, el teatre documental de La Conquesta del Pol Sud difereix radicalment del teatre polític d’Azkona & Toloza ‒penso, és clar, en Teatro Amazonas‒. Fernández Giua i Szwarcer busquen fer-nos partícips de la seva mirada extasiada davant la biodiversitat que custodien els pobles indígenes i, sobretot, davant l'actitud conciliadora i digníssima de Txana Bane, activista ecològic, divulgador de la cultura mil·lenària dels Huni Kuin i pont vivent entre cultures. A remolc de les seves paraules, cançons i rituals, esdevenim hostes d'una cosmovisió ancestral.Article publicat a Núvol el 12 de juliol de 2023

S’admet l’anaconda com animal de companyia? En el moment més divertit del nou espectacle de La Conquesta del Pol Sud, Txana Bane , l’amazònic cap de l’expedició cap el cor de l’Amazones al voltant de la qual s’estructura la proposta, li diu al “conqueridor” Carles Fernández Giua ( un dels fundadors de la companyia , i el director de la proposta) que l’endemà, aniran a banyar-se a una llacuna propera. Una mica intranquil davant l’anunci , en Carles, que no les té totes amb ell, li pregunta a Bane si ja és prou segur això d’anar a nadar a un lloc així. Y Bane, acompanyat del mig somriure amb el qual sembla fer-ho i dir-ho tot, li diu que sí, que és segur; i tant com ho és...per passar tot seguit a fer-li el llistat de la fauna que es poden trobar mentre practiquen la natació...sangoneres i anacondes incloses! Cert: dit així, el bany no inspira massa confiança. Però cal donar-li la seva veritable dimensió a les paraules d’aquest Bane definit per la mateixa companyia com a “dipositari d’un saber ancestral, d’una visió del món i de l’ésser humà que passa ,bàsicament, per no considerar-lo com el centre de la realitat, sinó per veure’l com a part de la Terra entesa com una unitat”. No es tracta que en Bane -que ara resideix a Alemanya , però que cada any torna durant uns mesos al lloc on es troben els seus orígens- negui els ben certs perills inherents a la flora i la fauna de la selva amazònica. Del que es tracta és de tenir present que el veritable i més temible perill consisteix en oblidar aquests orígens, oblidar el perill d’extinció de la cultura de pobles com ara la comunitat Huni Kuin representada per ell mateix, i oblidar la pèrdua irreparable que suposaria alhora l’extinció d’aquesta flora i d’aquesta fauna , amenaçada constantment per la vesant més depredadora del capitalisme i d’ideologies tan veritablement perilloses com la defensada per l’ex president Bolsonaro. Al dossier de premsa, La Conquesta presenta l’espectacle tot incloent-hi per començar una significativa cita extreta de la sensacional novel·la de Josep Conrad “El cor de les tenebres”; la mateixa a partir de la qual , i tot canviant el Congo per Vietnam, Francis Ford Coppola va crear la seva no menys sensacional pel·lícula “Apocalypse Now”. Tant el relat de Conrad com el film de Coppola ens expliquen una  certament perillosa expedició riu amunt que acaba just allà on es troba el cor de les tenebres ,representat per la figura del coronel Kurtz. És a dir: que acaba tenint que enfrontar-se a l’embogida i alhora lúcida visió d’un personatge que ha vist la cara més fosca de l’ésser humà, que l’ha reconegut en si mateix, i que ha acabat des de la seva boja lucidesa sentint-se un déu que sap que els deus no existeixen. Per contra , i malgrat la cita, el viatge riu amunt en el qual s’embarca la Conquesta tot seguint les passes marcades pel guia  Bane, condueix cap aquell espai que intenta esborrar les tenebres i mostrar el sanador paisatge d’una autenticitat massa oblidada. Aquest sembla ser també l’objectiu de l’associació “Living Bridge”, fundada pel mateix Bane amb la voluntat de crear ponts entre les dues cultures per les quals es mou la seva existència.    I aquestes dues cultures marquen també la trajectòria de l’altra passatgera del recorregut, la peruana Gabriela Olivera, que va créixer en una benestant llar de la ciutat de Lima dominada pels referents culturals occidentals malgrat els orígens del pare, que als cinc anys ja practicava la dansa clàssica, i que no va ser fins més tard que va realitzar el seu propi itinerari intern riu amunt per tal de retrobar-se amb aquella petjada dels ancestres que pot incorporar al seu interès per la dansa i el circ més contemporanis. Donada la localització del viatge de la Conquesta, i donat també aquest punt de reflexió sobre la convivència i/o la col·lisió entre dos mons culturals separats per una distància que va més enllà dels quilòmetres , impossible no recordar en aquest sentit malgrat les diferències estilístiques aquell altre “Teatro Amazonas” que ens va presentar Azkona&Toloza. I en la selva del qual venien a confluir el visionari europeu que va voler ( i va aconseguir) construir un teatre de l’òpera al cor mateix de l’Amazones, i aquella recreació fictícia de la gesta filmada per Werner Herzog a “Fitzcarraldo” , una pel·lícula el rodatge de la qual va constituir també una bona gesta èpica, tan reeixida a nivell artístic, com discutida a nivell diguem-ne que ecològic. La Conquesta, per la seva banda, inicia el  viatge tot recordant-nos el viatge que realitzen alhora  cada dia els milions de tones de mercaderies que proveeixen el capitalisme neo colonialista,  ficades dins de milions de contenidors en permanent estat de trànsit . I un contenidor eteri i amb quelcom de pantalla, es converteix també en l’espai central de representació d’una proposta que, com l’excel·lent trilogia integrada per “Nadia”, “Claudia” i “Raphaëlle”té alhora molt a veure amb la identitat, i amb la necessitat de preservar-la quan aquesta corre perill d’acabar esborrant-se o es veu obligada a amagar-se. Però a diferència del que passava amb aquells tres espectacles unipersonals  recolzats en la notable personalitat escènica de les seves tres protagonistes , aquest viatge amazònic resulta força menys intens i un xic més difós, com si el component d’aventura de la proposta i la selvàtica fascinació que el trajecte va exercir en l’equip que el va realitzar, s’acabés imposant una mica a la necessitat de construir una dramatúrgia més elaborada, menys abstreta. Em consta que l’espectacle s’ha tingut que estrenar potser amb menys hores d’assaig de les requerides; l’irregular ritme del muntatge o les pauses allargades i els punts morts d’acció escènica, poden ser atribuïbles a aquesta evidència. Però alhora, la proposta presenta elements estructurals que resulten també un xic qüestionables. Els apunt coreogràfics introduïts per Gabriela poden semblar en aquest sentit una mica sobrers, de la mateixa manera que les seves intervencions parlades poden semblar mancades d’una dicció més potent des del punt de vista interpretatiu. I potser també, el mateix Bane, per molt interessant que pugui resultar la seva trajectòria, està mancat del carisma que es precisa  quan es tracta d’omplir un escenari i crear una forta connexió amb el públic . Potser algunes de les seves intervencions cantades, resulten prescindibles. Potser de vegades, el text que presenta la dramatúrgia en va sobrat d’excessos poètics, i d’aquella necessitat de fer explícit allò que ja ens mostren les mateixes sovint poderoses imatges de la proposta ; mentre que aquestes s’aproximen a l’essència torbadora del paisatge, les paraules poden caure en la temptació d’acabar banalitzant-la. Alhora, potser, queda també difusa la labor que realitza la ja esmentada associació “Living Bridge”. En aquest cas, paradoxalment, són potser les imatges les que la banalitzen, perquè aquestes imatges ens mostren  al costat dels nadius un grup d’occidentals amb certa aparença d’ecoturistes   amb un toc lleugerament pseudo hippy i amants de les escapades exòtiques. Ja em perdonaran la ironia, però aquesta és una mica la imatge que em van transmetre a mi i ( em cosnta) que també li van transmetre a altres membres del públic. Deixant de banda aquest grup de visitants, “Guardianes...” es presenta com una proposta amb notables punt d’interès, però irregular en el seu conjunt: un viatge que quan es posa transcendental pot caure una mica en el tòpic, i que no acaba d’aprofitar altres de les moltes possibilitats que circulen per la selva. Un viatge que quan més t’enxampa, és precisament quan deixa que la selva projecti la seva magnificència damunt les parets del container. 

La companyia La Conquesta del Pol Sud continua vinculant una mirada escènicament poètica sobre situacions d'alt voltatge d'emergència, ja sigui humana o climàtica. Ho va fer amb «Nadia», sobre els talibans afganesos; «Claudia», sobre els nens robats de l'Argentina; o «Raphäelle», sobre el canvi de gènere.En clau de documental, La Conquesta del Pol Sud es distancia del que seria el gènere estàndard que es pot trobar als canals de televisió o a les plataformes de la xarxa i s'empara en el recurs de l'oralitat, de la narració, fins i tot del conte explicat a cau d'orella.En aquesta ocasió, els integrants de la companyia viatgen fins a l'Amazònia i els acompanya Txana Bane Huni Kuin, un descendent, nét i fill, dels que van lluitar pels drets dels indígenes, nascut ell mateix a les profunditats de la selva amazònica, tot i que establert després a Alemanya d'on és originària la seva companya. Huni Kuin o gent de la terra, en la llengua de Txana Bane, un patronímic que té el significat de “guaridor” mitjançant la música i les cançons ancestrals.Al costat dels dos creadors de l'espectacle, Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, hi ha també aquesta vegada Gabriela Olivera, ballarina i artista amb formació de circ, nascuda al Perú, establerta ara a Barcelona on fa estudis de teatre, després de compaginar la seva residència actual amb estades en diferents països i que és qui reivindica els orígens que li van amagar amb una infància i una adolescència destinades a una educació elitista i convencional.La Conquesta del Pol Sud ha encapsulat al centre de l'escenari —La Villarroel no ho permet d'una altra manera— una estructura que representa un contenidor dels que transporten les mercaderies amb vaixells d'un port a un altre i dels que s'amunteguen als molls quan hi ha crisi, això si algun ajuntament amb dots de progressisme no en fa habitatges precaris com si fossin un castell de cartes.Aquest mateix contenidor, símbol del mercat liberal que ha cruspit la riquesa de la natura de tants pulmons verds del planeta Terra, serveix també per projectar-hi a banda i banda part de les imatges enregistrades en el periple de la companyia per l'Amazònia i concretament la regió dels Huni Kuin, la de Txana Bane, o per situar en el seu interior —les parets són transparents— algunes de les accions que es relaten sobre els costums ancestrals de la comunitat Huni Kuin i també la transmutació que el mateix Txana Bane, amb plomall ajustable indígena, fa després de respondre algunes de les preguntes de Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer.Txana Bane rebla el to poètic del muntatge amb la interpretació amb guitarra i veu d'algunes de les peces tradicionals del seu lloc de naixença, una mirada nostàlgica que la peruana Gabriela Olivera redibuixa amb alguns passos al voltant del contenidor o enfilada al sostre, sempre amb un bloc de notes de viatge escrit a mà perquè a la terra dels Huni Kuin no hi ha ni internet, ni televisió, ni telèfon mòbil, ni ordinadors ni cap artilugi modern dels que han fet més fàcil —i més esclava a la vegada— la vida del món occidental.Espectacles singulars com aquest de La Conquesta del Pol Sud tenen continuïtat després del fosc final i porten inevitablement a la reflexió, de la qual ben pocs espectadors s'escapen de fer perquè la conclusió de cada viatge acaba sempre amb un ventall de xifres estadístiques que fan esborronar. Com que l'esperança en el futur no es perd mai, les preguntes són, més que una resposta, un consol: ¿Es pot encara construir un món millor? ¿La societat moderna ha compensat als nadius l'espoli dels segles de colonització? ¿Hi ha una vida alternativa de reconciliació amb la natura en contrast a la vida estressada i angoixant de l'urbanita? El protagonista de «Guardianes al corazón de la tierra», Txana Bane, convida Carles Fernández Giua, en un moment del viatge, a banyar-se al riu dels Huni Kuin sense que tingui por. Txana Bane, que ha estat educat per trepitjar la terra i viure plenament a l'aire lliure, no vol que els seus convidats es perdin el plaer d'un bany de riu amazònic.Però els occidentals, aventurers i absorbits per la immensitat amazònica —respectuosos amb les intencions de l'amfitrió—, no les tenen totes. “¿És segur el riu...?”, pregunta Carles Fernández Giua. I Txana Bane no titubeja: “¿Segur? Del tot! Només hi ha alguns caimans, alguns cocodrils i algunes serps, però tots fan la seva vida i et deixen ben tranquil”.La ironia també pot ser amazònica. I pensar que en plena Barcelona, alguns ciutadans s'estiren els cabells del cap només perquè els ha tocat una plaga de paneroles i ja no recorden que fa uns dies una serp pitó de l'Índia de grans dimensions va aparèixer enfilada i enroscada a un arbre de Les Corts!Aviat no caldrà anar a l'Amazònia per reflexionar sobre qui acabarà dominant el món, si el senyor “Don Dinero”, que cantava Paco Ibáñez de bracet amb Francisco de Quevedo, o els éssers ancestrals que es guanyin a pols la supervivència del planeta potser perquè, en el fons, acabarà sent veritat allò que diuen: que la Terra és de qui la treballa. (...)