En aquest espectacle Rocío Molina s’ha
despullat literalment de cos i d’ànima. Grito
Pelao és la necessitat de compartir amb el públic un desig que s’ha fet
realitat: el de ser mare. La bailaora
fa anys que anhelava estar embarassada i ara ho ha aconseguit  després de sotmetre’s a una fecundació in vitro. Aquest muntatge és
un gest de generositat immens, és una excavació al fons dels sentiments més
íntims, és un vòmit que expulsa temors, dolors i solitud i condueix a la
protagonista a un viatge ple d’il·lusió, màgic i lluminós. 

A través dels seus espectacles Rocío Molina ha
deixat molt clar que per ella no existeixen fronteres en el  flamenc, ans el contrari, l’artista ha innovat
i ha fet saltar pels aires canons estipulats, això sí, sempre amb un pòsit
ortodox.  Per exterioritzar la necessitat
creativa que l’envaïa, la bailaora ha
arribat a patiments extrems, a ser edicte a una necessitat d’expressió que l’ha
portat a límits quasi  inhumans.  Però aquest espectacle està engendrat des de
la quietud, des d’un estat en el qual la ballarina no sotmet el seu cos a patir
reptes perversos, sinó que està creat des d’una situació de complicitat, amb
delicadesa  i expectació envers la
transmutació que farà que el seu cos canviï.

I això és molt present en Grito Pelao doncs la ballarina explosiona el seu art únicament en
uns pocs  palos del flamenc mentre que la resta de l’obra la dedica a
rememorar moments de la seva vida, alguns divertits i altres dolorosos amb
l’encert de compartir-los amb la seva mare real, Lola Cruz i amb una artista
immensa com és Silvia Pérez Cruz que se suma a aquesta proposta autobiogràfica
a través de les seves cançons, assumint el rol narratiu de l’acció a la vegada
que esdevé en una amiga- àngel de la protagonista. 

Malgrat el seu caràcter personal, l’obra és un
cant a la maternitat i això queda palès a través de la interrelació que es
produeix entre els àmbits artístics que la conjuguen i que creen imatges i
paisatges colpidors.  L’acoblament de
totes les parts és minuciosa i exquisida, si bé Grito Pelao, reclama ser retallada una mitja hora de les més de
dues hores que dura. L’eliminació de fragments de transició i l’escurçament d’imatges,
per molt hipnòtiques que aquestes siguin, com per exemple la que apareix Molina
nua submergint-se a l’aigua, tancarien un cercle quasi perfecte en contingut,
plàstica i temps.  

La vàlua de Silvia Pérez Cruz com intèrpret
està més que demostrada i en aquest muntatge l’artista puja el seu llistó en la
composició de cançons noves entre les quals hi ha dos temes lorquians i un
tango. Per altra banda, Grito Pelao subratlla
la força plàstica que aconsegueix la cantant en cadascuna de les seves
aparicions, bé sigui a través de la seva suggestiva veu o mitjançant un cos sensual
i harmoniós que es posa al servei d’una sòlida teatralitat.

Sens dubte l’obra no seria la mateixa si no hi
hagués Carlos Marquerie com responsable de la dramatúrgia i com coautor de l’espai
escènic, junt amb Antonio Serrano i David Benito. Un espai escènic que es
converteix amb un gran protagonista de l’espectacle, oferint unes imatges
fascinats riques en pinzellades, formes i colors.

Uns altres noms a citar i que són imprescindibles
en aquesta proposta són els dels músics: Eduardo Trassierra,  a la guitarra i també autor de la composició
flamenca; Carlos Montfort al violí; José Manuel Ramos –Oruco al compàs i Carlos Gárate a l’electrònica. Grans intèrprets
que acompanyen i aporten matisos a la presència de tres dones en escena.