SiNOPSi
ARTICLE
«La inastal·lació ‘Burn’» | Por Toni Polo
Em costa molt trobar-li un sentit a una representació/performance/obra/instal·lació. No sé ni com dir-li. Però m’és igual. Hi entro, passejo. Sé que puc estar-me només una estona, no cal que m’hi estigui les dues hores en què aquests ballarins/performers/actors/estàtues ho donen tot en un espai de, calculo uns 10 metres per 10, potser. Això em dona confiança: quan em doni la gana, piro. Però passa el temps i no deixo de mirar el que hi passa, allà dins. I, al cap de poca estona, resultarà que el tema s’haurà acabat. Que són les 22.30 i que els nou artistes, suats, extasiats, hiperestimulats, feliços, saluden. Això s’ha acabat. Però què he vist? Què m’he trobat en aquesta sala enfosquida de l’Hangar, que m’ha captivat? Pantalles, capses, rètols, escales de pintor, una peixera amb boletes de color torreagbar que venen ganes d’aixafar-les on els artistes es banyen, un tiu que toca la bateria, una dona que manega un ordinador que fa de taula de mescles, unes pantalles amb projeccions borroses o difuminades per una cortina transparent, una muntura de cavall, una guineu dissecada, fotos de tipus estranys escampades pel terra, una taula amb sushi (un pèl soso, he de dir), una altra amb gotets de vi que, miracle, es van omplint constantment, una gàbia. Un senyor gran que primer abraçava un osset de peluix, ara llegeix Lorca amb cacofònic accent flamenc (holandès, no pas de Granada): “Quisiera que toda mi alma entrara en tu cuerpo breve”. Tendresa, passió. I artistes que van a la seva: es contorsionen, ballen,corren, es llencen al terra. Ara ens passa pel costat una noia en calces que camina a quatre potes panxa amunt (allò que se’n diu fent el pont) , i una noia, nua, puja a una escala de pintor, i un noi s’asseu per a que els espectadors li tatuïn el cos, i una noia es fica dins d’una gàbia mentre una altres camina com una ànima en pena. Ara la música contínua (electrònica, sons metal·litzats) s’atura i es fa el silenci i, sembla, també la quietud. I ara un solo de bateria. I una cançó. Alegria. I moviments corporals continus. Tot forma part d’aquesta poesia visual. Aquesta companyia holandesa però multinacional afincada a Eindhoven (United Cowboys) té 25 anys de vida i, tot i que va començar amb propostes de moviment però teatralitzades, ara desafien les convencions teatrals i han derivat cap a les arts performàtiques, el terreny on volen demostrar que la narrativa és més oberta perquè juga amb les impressions de cadascú. Tot té una dramatúrgia, però molt lleugera. Tant, que no cal buscar-hi un sentit, un missatge, un fil argumental. Cal deixar-se endur. Observar la instal·lació viva i absorbir-ne les emocions que desprèn. Sense complexes, sense complicacions. Ningú no ens ha de dir què ens volen dir, perquè aquesta història, un s recorreguts amb infinits encreuaments, no ho seria sense el públic, que és qui tafaneja, qui investiga, qui respira i qui treu les pròpies conclusions. Si és que en treu. Ja està, ja ha passat. Sempre hi hagut un focus d’acció on parar atenció. Sempre ha estat passant alguna cosa, encara que no haguem sabut què era. Ens ha hipnotitzat, ni més ni menys.
«BooMBeta: DE LA MARINA AL GREC» | Por Carme Tierz
15 de juliol, 19.30 h. Som al punt on el carrer de l’Aviador Franco es troba amb el de l’Aviador Durán, i a pocs metres d’un tercer carrer amb cognom de pilot, Ruíz de Alda, tots tres, Franco, Durán i Alda, tripulants del Plus Ultra, el primer avió que va cobrir la ruta Espanya-Argentina l’any 1922. D’aquí que a aquest racó de La Marina del Port se’l conegui justament per aquest nom, Plus Ultra. En comparació, la ruta que s’inicia avui, a la porta d’un dels establiments més emblemàtics del barri –la Bodega Peña–, pot semblar insignificant pel fet que cobreix els escassos tres quilòmetres que el separen del Teatre Grec; el recorregut, però, va molt més enllà (plus ultra) de carrers asfaltats i escales mecàniques: és un passeig per la memòria d’un barri i d’una muntanya que, de vegades, li ha donat recer, i d’altres, l’ha ocultat, aïllat, de la resta de la ciutat. Davant de la Bodega Peña –que va abaixar la persiana per Sant Joan, després de noranta anys d’activitat– encara no hi ha ningú, però en una estona s'hi congregarà una cinquantena de persones, a punt per emprendre aquest viatge en el temps. El recorregut dissenyat per Javier Guerrero i Albert Pijuan s’emmarca dins el projecte BooMBeta, art i comunitat, una iniciativa d’El Graner amb l’aliança de l’Oficina Barcelona Ciutat de la Literatura-UNESCO, del Pla de Barris i del Grec 2017, molt atent a les experiències creatives que involucren artistes i públic. Un espectacle viu, participatiu, que uneix carrer, quotidianitat, amb literatura, dansa i teatre. Poesia i denúncia. Una xaranga (La joia de Montjuïc) toca el pasdoble Amparito Roca mentre els viatgers brindem amb cava –gentilesa de la Maria Peña, que per a l’ocasió ha obert la bodega i els records que atresoren les seves parets– i alguns espontanis, veïns que prenen la fresca a la porta de casa, interactuen amb el grup, interessant-se pel que farem o demanant-nos una bossa de les que BooMBeta ha repartit entre els expedicionaris. Una bossa de roba que, diu un d’aquests veïns, li anirà molt bé per anar a comprar el pa. Aquesta anècdota parla, i molt, del tarannà de la proposta de Guerrero i Pijoan, una acció oberta, exposada a canvis imprevistos de guió que li donen un alè de veritat, d’autenticitat. L’alè es percep en la mirada dels vianants quan pugem les escales cap al barri del Polvorí mentre escoltem la guia, Cristina Celada, llegint textos de Paco Candel, o en els comentaris d’un grup de veïnes del barri, viatgeres com nosaltres, des del cim, tot identificant els blocs de cases que ens mostra el panorama: “aquells són Las estrelles altas, perquè van ser els primers gratacels de La Marina, aquells altres, els Dúplex de La Caixa, a mà esquerra, La Pantera Rosa [un conjunt de vivendes de parets rosades] i allà El convento”, dit així perquè té unes finestres que recorden les d’un monestir... Javier Guerrero i Albert Pijoan no només ens han conduït pel Montjuïc ignorat per Forestier, primer, i pels arquitectes olímpics, després, sinó que ens han empès a conèixer la història no escrita de La Marina, de boca dels historiadors més fiables. En acabar, el públic de l’acció haurà assaborit les paraules de Candel, el relat radiofònic de la primera vaga de la SEAT, de l’ordenació massiva de sacerdots a l’Estadi de Montjuïc amb motiu del Congrés Eucarístic del 52 i de l’esfondrament de l’abocador de deixalles que, l’any 71, arran d’unes pluges torrencials, va soterrar cases senceres del barri. Haurà reflexionat al voltant de les successives urbanitzacions de la muntanya –la darrera, la dels Jocs del 92–, haurà gaudit de la dansa, mínima, poètica, que tanca el recorregut. Haurà quedat satisfet d’un exercici artístic i reivindicatiu que, de ben segur, no acabarà aquí: hi haurà ganes d’explorar en el treball creatiu dels artífexs del recorregut, i també en la història d’un barri de Barcelona desconnectat de Barcelona, en la realitat d’un districte que, com ens expliquen durant l’acció, va ser expoliat per grans industrials, colonitzadors dels segles XIX i XX, mentre els treballadors, els colonitzats, a penes treien per portar el pa a casa.
«Assaig de CabaretA» | Por Carme Tierz
Des què va fer els primers passos fins a l’estrena a la Sala Muntaner (19 de juliol), CabaretA ha recorregut un llarg camí. Un camí que, podríem dir, va començar a París, a aquella Rive Gauche de Q-Ars Teatre que va fer coincidir a l’equip artístic Bàrbara Granados (compositora) i Maria Molins (actriu). Entre totes dues va néixer, ja en aquell moment, el desig de crear un espectacle conjunt en què la música i la paraula compartissin protagonisme. Sis anys després que van formular el desig, arriba als escenaris CabaretA, un homenatge al teatre concert de Maria Aurèlia Capmany, a les lletres picants i reivindicatives de Guillermina Motta, al Paral·lel de Mary Santpere o al d’una altra figura igual de gran, el gran Àngel Pavlovsky. Als cuplets, a la cançó sicalíptica, al circ que es transforma en poesia. I una crítica a tot allò que ens emprenya, ens desagrada i fastigueja, a elles i a nosaltres, la corrupció política, les rèmores del franquisme, les persones tòxiques, la injustícia. A CabaretA els textos són de la Maria i la música, a excepció d’alguns clàssics (updated version), de la Bàrbara; la direcció d’escena és cosa d’un altre dels bohemis de Rive Gauche, Joan Maria Segura, encarregat ara d’endreçar l’abundant cabal d’idees i escenes que configuren l’espectacle. Moltes càpsules han hagut de quedar-se fora, ens comenta el director el dia que anem a veure’ls assajar. Es va generar molt de material. Avui, toca assaig musical. Tot i la canícula, Maria Molins porta jaqueta i un mocador que li protegeix el coll i la veu. CabaretA és el seu debut com a cantant, una assignatura pendent. Un somni. Fa anys em vaig presentar al càsting de l’A Little Night Music [Mario Gas, 2000], recorda. No em van agafar, però el Manolo Gas em va dir que jo havia de cantar. La Bàrbara Granados li va brindar la primera ocasió de fer-ho en públic tot just fa un any, en una gala benèfica en què també hi van actuar Jaume Sisa o l’Elèctrica Dharma, i ara l’acompanya al piano (o amb l'acordió o amb campanetes o amb...) quan canta. El que canta a l’assaig és el tema que obre CabaretA. Diu així: “Benvinguts al cabaret (vinga, tots)/ Al Cabaret, a Cabareta/ Dones i homes del cap dret/ Al Cabaret, a Cabareta/ Tanca els ulls i deixa’t fer/ Comença ja Cabareta/ Si allà fa molt de fred/ aquí dins t’escalfarem/ I si fa molta calor, aquí hi ha un ventilador”. Qui podria resistir-se a passar? Al petit estudi on assagen hi ha també Dick Them i Miquel Malirach, molt més que músics. El Joan Maria i jo sortim d’allà per no entorpir més la sessió, i seiem en un sofà del càlid local de Q-Ars Teatre, sí, la companyia que els va reunir a Rive Gauche. Un espai màgic que respira teatre per tots els racons. Jo aquí només sóc el que posa una mica d’ordre a l’espectacle, ja t’ho he dit, les autèntiques autores són elles, diu amb humilitat, però tothom que ha seguit la trajectòria de Joan Maria Segura sap que la seva empremta serà visible. Seguim parlant tranquils mentre de l’estudi escapa la melodia del Bohemian Rhapsody de Queen. Queen? Sí, però amb una lletra nova... que no desvetllaré. Aneu al cabaret i deixeu-vos-hi sorprendre!
