Quan el reclam d’un musical és celebrar els seus 50 anys vol dir que s’està tirant de nostàlgia. Deia Ricard Reguant que Grease és dels musicals que mai defrauden. Ell el va muntar el 2007 a l’Apolo, després de 15 anys de buscar productor. L’obra té un plec de hits que són molt ballables que se sustenta sobre una història molt fina. La producció que té previstes 12 setmanes al Tívoli (fins al 12 de febrer) ha apostat pel repartiment. Som Produce (Billy Elliot) presenta aquesta peça estalviant en escenografia (amb uns plafons més aviat austers) i una il·luminació efectista però sense canons que persegueixin els protagonistes. En comptes d’apostar per a un reclam mediàtic al repartiment, prefereixen per donar l’oportunitat a una vintena d’actors i actrius que ballen, canten prou i actuen seguint els rols caricaturescos dels seus personatges. Hi ha poca profunditat dramatúrgca perquè la peça és molt plana però brilla (i sense gomines i brillantines, però amb uns notables tupès i moltes perruques extremes). El vestuari juga a ensenyar les cames llargues de les noies i els pectorals dels nois, com a High School Musical o Fama. El cos de ball va més enllà dels cossos “perfectes” que imposa la moda i amplia, amb normalitat, l’aparició de joves que també canten, ballen i actuen correctament.

En la versió del 2007, Reguant insiniava que tot era fruit d’unrodatge. Era la manera de fer mínimament contemporani una història de joves adolescents que es compren el seu primer cotxe de segona mà i que viuen el primer amor al capvespre de finals d’estiu. Són ingenus, immadurs i es creuen que imaginant el seu futur es farà realitat sense esforç. Però els quadres que es van enfrontant durant el muntatge demostra que la satisfacció és lluitar per aconseguir l’objectiu. En aquesta producció, es reforça també l’intent de Danny de fer-se més formal, des eparar-se de la cool,a de T Birds per agrdar a Sandy. És inconstant però voluntariós. I Sandy, en la darrera escena arriba trencadora seguin el look de pentinat i vestuari que aclamen a l’institut (i les Pink Ladies) però només que Rizzo li aclareixi que el canvi l’ha de fer, si ella vol. Són eficaços detalls per trencar una mirada del món de la parella (amb la cosificació del cos de la dona) que han quedart desfassats en aquest segle XXI, si més no de cara a la galeria (perquè a les discoteques no sembla pas que la imatge hagi desaparegut, com s’insinua, de fet a Scratch).

Aquest Grease aposta per la pedrera; per reforçar el cos de ball i fer-lo actuar. El mestre de cerimònies (divertidíssim àngel de la guàrdia d’Angie), Bill Fontaine, s’adreça al públic com si ho fes des de l’emissora de ràdio i s’acomiada amb la seva frase provocadora, “em colo per les nits a la teva habitació amb el programa de radio, però no ho diguis als teus pares perquè podria tenir problemes”