La proposta d’Oriol Morales beu de la fragmentació; de les ganes d’explicar una història tant dolorosa com anònima. Les peces del trencaclosques no acaben de configurar un quadre perfecte, si no que retraten una imatge en continu moviment. L’espectador acaba de lligar intuitivament les raons de per què situar un músic gallec en una trama que viatja de Besalú a Barcelona i, després a un llogarret de Galícia i a un llac mític dels Estats Units. La utopia de Walden (construir un poblat perfecte, amb una convivècia idil·lica entre uns membres d ela comunitats predisposats a ajudar-se sempre entre ells i compartir tot el que tinguin) contrasta amb un desengany tràgic.

La dramatúrgia juga a despistar. Si sembla que tindrà molt pes una aquarel·la que es projecta en directe al fons per rebre els espectadors, en realitat, serveix per donar color i to a la narració en la que, per exemple, es composen dues peces musicals en directe només per a posar una nova capa a la narració. Les mirades es juxtaposen en diferents materials: la música, el vídeo, els personatges i l’actor, la trama, les il·lustracions, la realitat versus ficció tot en una aparença desballestada, de recursos casolans però que evoquen profunditat al conte trist. L’actor Gerard Bosch assumeix tots els papers de l’auca. Però no procura donar accent gallec al músic, com tampoc forçar l’accent quan reviu el que va dir o fer la Laura, la seva excompanya.

El mateix títol dóna una pista falsa. Perquè no hi ha granotes. I l’ham que apareix a la il·lustració és una nova evocació. La història avança a salts, cap endavant i enrere, incorporant les fragments de l’argument capiculats, un sobre l’altre. Un viatge suggerent que perilla per un ritme final que despista fins i tot en el seu comiat. Intrigant…