Diguem-ho d’entrada i amb la més bona intenció del món: fa la sensació que darrere del guió definitiu de l’obra «Grand Canyon», de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), hi ha algunes subtrames que s’han quedat al disc dur —o entre bastidors— potser esperant una nova oportunitat del que l’autor ha definit com la trilogia americana.

Per exemple, segons la sinopsi del programa de mà: ¿què passa amb la idea inicial d’arrencar amb un accident mortal després d’una festa a casa d’un polític que pertany a una poderosa família de la burgesia barcelonina? Sí que en l’imaginari de personatges absents n’hi ha un de poderós, de tendència feixista, però no s’hi aprofundeix més i, a més, tot passa en un indret inconcret de la Catalunya interior o, com a mínim, de la Catalunya perifèrica. Una carretera, una taverna, la casa dels protagonistes (suggerent escenografia tripartita de Max Glaenzel). Fa calor, molta calor. Catalunya també té el seu Far West particular.

I més interrogants: ¿què hi ha darrere del personatge de la prostituta russa de carretera, a banda de ser una mena de camell, —angelical, això sí!—, que habita sota el fanal groc en una mena de cova de peregrinació de la majoria dels altres personatges, com aquell qui va a adorar una marededéu?

I posats a demanar més: ¿què ha estat de la vida de la parella protagonista, el Pere (Joan Carreras) i l’Àngela (Mireia Aixalà), a banda de la frustració de no arribar a ser, ell, un músic de rock, i ella, veure’s enclaustrada en la feina d’encarregada d’un centre comercial d’autovia, amb la soga el coll que arrosseguen els dos, com dos personatges perdedors davant el món?

I forçant-ho encara una altra mica més, amb permís de l’autor: ¿què hi ha darrere del personatge de Joan Josep, jove ajudant del Pere a l’hora de les feinetes precàries, bocamoll, ingenu, innocent, dolç i violent a la vegada, amb un secret familiar relacionat amb el cacic poderós del poble, però sense què se’n sàpiga gaire cosa més d’aquesta circumstància?

I fent futurisme: ¿per tot plegat, no hi hauria la possibilitat d’un «Grand Canyon 2» amb totes aquestes incògnites a la llum i esgarrapant el futur que espera a la filla de la parella protagonista —no desvelo res més que poc o molt aclareix el fosc final—, lesbiana, 18 anys, compromesa, liberal, rebel, cantant de rap i imputada judicialment per la denúncia d’una lletra de les seves cançons, que només insinua ingènuament el desig de posar bombes al Borbó?

En definitiva, que els espectadors es quedin amb ganes de més teca, després dels cent minuts espaterrants de «Grand Canyon», crec que és el millor que li pot passar a una obra de teatre. Però em temo que a «Grand Canyon» l’autor s’ha mossegat la llengua tot i que està escrita o pensada abans que Sergi Pompermayer estrenés l’obra «Amèrica», també a La Villarroel, i arran d’un viatge mític a la històrica Ruta 66 i el Grand Canyon, fa més de sis anys, d’ell i la seva parella, l’actriu també protagonista ara, Mireia Aixalà (informació complementària de “premsa rosa” amb disculpes als puristes!).

Dit tot això, ja és hora de llançar als vuit vents del món que «Grand Canyon» és una obra de les que confirmen una vegada més quin és, a hores d’ara, el bon nivell de la dramatúrgia contemporània catalana, que no necessita demanar perdó a ningú per recórrer tots els escenaris d’aquí i de fora, pel seu valor universal de fons.

Esclar que, qui la vulgui adoptar, importar, traduir o versionar, ha de comptar amb un repartiment estel·lar com el que ha reunit en aquest cas una excel·lent i excitant direcció de l’actor Pere Arquillué, que ha tingut l’opció d’esprémer encara una mica més l’àmplia versatilitat escènica de l’actor Joan Carreras (Pere, l’exrocker) —aquí lingüísticament amarat d’un argot ran de terra sense concessions—; la posibilitat multifacètica de l’actriu Mireia Aixalà (la parella del Pere), enganxada a la fatalitat de la vida que li ha tocat en sort, qüestionada per la filla adolescent i amb l’opció cega de l’amor per l’home de la seva vida; el domini del gest, la ganyota, la mirada, la incredulitat i l’actitud una mica de curt de gambals de l’actor Guillem Balart (el jove Joan Josep); la jovialitat, la rebel·lia adolescent i el moment de glòria, micro obert, de la cançó original de rap de l’actriu Maria Morera (lletra de Gerard Morera) en el paper de la jove Ruby, enamorada de la prostituta russa de carretera; el paper d’espectador de l’actor Eduard Buch, en el paper de Miqui (el taverner que es passa la funció traginant birres i parant els cops); o el paper silent, a vegades gairebé espectral, de la prostituta russa Tatiana, al peu de fanal de carretera, que interpreta l’actriu Mar Pawlowsky.

El viatge al Grand Canyon, amb l’Àngela i la Ruby, mare i filla, és el somni no complert del Pere, a qui la vida li fa un tomb com un mitjó. És també el seu viatge al·lucinogen sense retorn. És on hi ha la veu de la consciència, la veu dels ideals perduts i la veu de les adversitats que els han barrat el pas endavant. I és també on reposa tot l’imaginari fantàstic que entronca amb els mites del poble amerindi dels hopis, a Arizona —gràcies al qual la trama de l’obra «Grand Canyon» fa un gir sorprenent amb la presència d’un personatge no previst, amb carota de titella, manipulat pel regidor Lluc Armengol—, tot aconseguint fusionar una subtil tragicomèdia amb llampegades ferotges d’humor que acaben fent entranyable cadascun dels personatges fins a l’extrem que és molt difícil sortir-ne sense que no te’n vulguis emportar algun a la butxaca. Per sort, mentre no s’esgoti, sempre queda el recurs de deixar-los un espai per sempre a la memòria.