Després d’una Giselle amb tots els ets i uts, presentada aquesta mateixa temporada 2025-2026 amb el Bayerisches Staats Ballet de Munic, el Gran Teatre del Liceu ens torna a sorprendre amb una aposta per la dansa de més nivell: una gala que aplega algunes de les figures més estel·lars del panorama actual de la dansa, procedents de les millors companyies, el Royal Ballet, l’American Ballet, Teatre Mariïnsky, Òpera de Viena, The Houston Ballet i l’English National Ballet. Se’n fan dues úniques funcions, el 9 i el 10 de novembre. 

Organitzada pel Ballet de Catalunya, l’espectacle va oferir un panorama ample d’estils sota el lema “De Petipa a Balanchine”. I cal remarcar Balanchine -de qui van interpretar Diamonds amb l’experta Olga Smirnova i Jacopo Tissi del Dutch National Ballet- perquè és un coreògraf fonamental en la història de la dansa i tanmateix amb prou feines es programa obra seva a Catalunya. La part més contemporània la van cobrir els ballarins cada vegada més excel·lents de la companyia catalana amb seu a Terrassa. A banda de Fast Avance, la coreografia de Leo Sorribes -director artístic de la cia- amb el grup sencer -23 intèrprets- també van interpretar un duo, Souvenir, coreografia de Vicenzo Timpa d’una plasticitat impactant. Sobretot era interessant perquè, després de veure els pas de deux ensucrats d’El Trencanous -Lyudmila Konovalova i David García Lucas- i d’ El llac dels cignes -Sang Eun, Gareth Haw-, Souvenir mostrava una parella amb una relació de forces totalment diferent, amb una equitat, per dir-ho d’alguna manera, evidentment molt més actual, molt més “parlant” per a un públic d’avui dia. Pel que fa a Fast Advance, es tracta d’una proposta elèctrica a l’estil Forsythe, amb una música agressiva de Mason Bates que permet jocs de cadències i composicions de grup en què la força emergeix de l’execució coordinada de moviments gairebé robòtics, però de robots mig espatllats. 

Van ser especialment interessants els pas de deux de Manon -amb Yuriko Kajyia i Ryoichi Hirano del Royal Ballet- i d’Onegin -amb Hannah O’Neill i Friedann Vogel, de l’Opéra de Paris i de l’Stuttgart Ballet-, interessants perquè es tracta de coreografies neoclàssiques de Kenneth MacMillan i John Cranko respectivament, amb un llenguatge no tan virtuós i més centrat en la força dramàtica d’una història amorosa infeliç. Tant de bo es poguessin veure a l’escenari del Gran Teatre del Liceu ballets sencers d’aquest estil, i no sempre de la corda de Petipa que, si bé són clàssics immortals, estan sobrerepresentats. 

Un capítol a banda mereix el pas de deux Madama Butterfly, un ballet en la mateixa línia que l’anterior, coreografiat per Stanton Welch, amb la música mateix de Puccini. Yuriko Kajyia i Connor Walsh, del Houston Ballet, van oferir la peça més impactant de la nit en termes d’intensitat emocional i d’interpretació artística. Kajyia va ser la Cio-Cio San més càndida i bella, i Connor Walsh sens dubte l’oficial americà de la marina Pinkerton més credible (sobretot si pensem en els equivalents en el camp del cant líric). Kajyia és una ballarina menuda i etèria que semblava volar als braços molsuts de Connor. Entre els dos, la complicitat és màxima i la peça llisca de manera esbalaïdora. La coreografia compta amb una gran quantitat de llançaments en l’aire i figures enrevessades i vertigiones però, a diferència dels Petipa, aquí s’enllacen amb tota naturalitat i formen part de la coreografia, entesa com una manera d’explicar una història a través del cos i no tant per lluir tècnica. En definitiva, van oferir al públic una experiència estètica inoblidable. 

També van lluir amb llum particular Chloe Misseldine i Joo Won Ahn, de l’American Ballet. Misseldine va oferir un cigne negre ple d’energia i força, amb uns equilibris en arabesque magnífics i una interpretació carismàtica i madura. Van cloure la gala Maria Khoreva (Primer premi Carmen Mateu) i Julian MacKay del Mariïnski de Sant Petersburg: un pur foc d’artifici. Khoreva, una ballarina d’aspecte fràgil i que sembla pràcticament una nena, va encarnar una Kitri dominant i segura, impecable tècnicament, però en el fons sense gaire picardia i sensualitat. MacKay, com aquell que no vol ser eclipsat, va mostrar un escreix d’energia amb uns grans salts i uns girs de finalització mil·limètrica que van alçar ovacions en el públic, que recordarà per molt de temps aquesta nit de dansa al Liceu.