Roberto Olivan desplega nous camins desprtés d’haver transitat per elements orgànics com el fang (Socarrel) i haver fet el salt a les pantalles i els leds (A place to bury strangers). El coreògraf que viatja de l’acrobàcia del circ a la dansa enèrgica de cossos fibrats, ha incorporat la diversitat al repartiment. L’aparició (al principi, magnètica) acaba trencant la potència. Calia algun ordit diferent perquè la peça respirés sense problemes amb les dues cares de la moneda. Cal valorar-ho com una oportunitat a seguir cercant.

El treball és orgànic, mb el privilegi de comptar amb música en directe que sona èpica. La integració dels cossos no normatius en una dansa bella rté momets preciosos: és, alhora, efectista, enèrgica. E problema és que no s’ha sabut trobar una dinàmica que no l’allargassi. El joc dels monòleg, si més no segons la qualitat del vídeo des d’on s’ha visionat aquest muntatge, no s’entén prou. Es troba a faltar un dramaturg, com molts cops en les peces de dansa amb una voluntat de transmetre un discus concret. Ballar d’esquena és intrigant però demana una evolució, no quedar-s’hi encallat. Sap greu que el cos dse ball no interactui amb una orquestra que només serveix de teló de fons i de servir una música potent, intensa, (per moments) explosiva.