Oriol Pla demana perdó, abans de començar. Sobretot, no voldria ofendre. Ara, no s’estarà de desplegar la part més bèstia del seu clown. Amb un front pintada de vermell i una franja negra que marca la frontera ajuntant celles i fins a les orelles. Pla té molt en compte la seva família (“papa seré millor; mama, no t’agradarà. Disculpeu, actors de l’Institut del Teatre perquè us heu passat 4 anys a l’Institut que jo, ara, ocupi el Teatre”). El clown treu el seu vessant més animal buscant la rialla.

El mèrit del muntatge é que sap navegar a diferents capes. Per una banda, hi ha el riure de la patacada, de la desproporció (ressonen els “clanc” quan espetega el cap amb la màquina expenedora de menjar). Per una alta, hi ha el “clon”, l’humor fruit de l’observació per part de la persona que comprova com el producte que ha comprat queda encallat a mig camí. Imita l’antiheroi. I per últim hi ha l’humor més càustic (“clown”), el que qüestiona la condició humana. Assegut a la taula, insatisfet dels productes que ha aconseguit acaparar, però que no era el seu dònut desitjat. Refinarà les seves rèpliques quan li caigui una pàtina de pols blanc. Llavors, el seu parlar fregarà el surrealisme lúcid de Groucho Marx; el seu moviment agafarà gestos d’aquell presentador inanimat (recorden Max Headroom?).

El personatge (hi ha una fina capa que el separa l’actor) dialoga amb la veu del tècnic que prova de resoldre l’embús. Li acaba fent de coach, a la vegada que li pregunta per si és feliç amb aquesta feina tan ingrata. Però també dialoga amb Pau Matas que apareixerà (no explicarem com) en un carro tirat per un “cavall”. El músic fa el paper de pare conciliador, el que procura fer entendre que els excessos acaben deixant morat. Cosa que el clown no sempre atén. “A la seva bola” es va incitant.

Matas i Pla repeteixen el to, entre divertit i desorientat de Travy (amb una síndria que retorna, ara). Les preguntes que es formula l’actor evoquen a l’existencialisme còmic de Blai Mateu de Barò d’Evel (Bèsties, Là, Qui som?) i Manel Rosés (Akri). Sota una capa gruixuda de cara dura, hi ha la sensibilitat i la demanda de concentrar-se en el que és essencial i obviar el que és més superficial. Com diria El Petit Príncep, però en la clau més grotesca, sintonitzant amb la delicadesa dels Escartlata (GrUtesca) i la desproporció escatològica de Leo Bassi (70 años). Riure, en sí, és el més humà que hi ha.