No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 – Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l’art de desafinar en una icona contraposada a l’art selecte dels millors cantants lírics.

El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l’oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l’actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d’entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d’un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls.

De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l’acompanya durant tota la seva aventura, l’actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l’amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames.

L’espectacle és tan excèntric i tan entendridor a la vegada que té tots els ingredients per donar, com ha donat, la volta al món, al teatre, al cinema i la televisió. El personatge de Florence Foster Jenkins —que es podia permetre el luxe de mantenir el seu somni de cantant gràcies a la fortuna heretada dels seus pares— tenia una flaca per Mozart, Verdi o Strauss —no s’hi posava per poc, esclar— i no només esqueixava les àries operístiques que li queien a les mans sinó que va voler enregistrar cinc discos de pedra dels de l’època, els de les 78 revolucions. Anys després, Spotify encara fa miracles.

De tot això parla l’adaptació del musical «Glorious!» que ha adaptat i dirigit l’exTricicle Paco Mir, un espectacle que es fa impensable des d’ara sense tenir-hi al davant l’actriu i cantant gironina Marta Ribera —formada a Girona però també en teatre musical a l’Escola Memory de Barcelona i que ha treballat en musicals cèlebres dirigits per Sergi Belbel, Antonio Banderas o Jérôme Savary—, convertida aquí en una absoluta i creïble Florence Foster Jenkins, deconstruint tota la seva capacitat escènica i vocal acumulada al llarg dels anys, per aconseguir arribar al cim del màxim desafinament i al súmmum dels galls més gloriosos, valgui la redundància del títol de l’espectacle.

«Glorious!» és un dels espectacles musicals de la temporada que promet una llarga estada a la cartellera i, temps al temps, una seqüela de reposicions més endavant perquè el gruix d’espectadors que pot acumular és tan inesgotable com transfronterer: des dels més joves als més grans.

El director Paco Mir ha deixat la seva empremta en algunes de les escenes. S’hi detecten algunes de les seves febleses gestuals o humorístiques. I aquesta bona direcció s’estén a la resta de la companyia que fa debutar com a actor —i pianista acompanyant— el comunicador musical Ramon Gener (¿ha nascut una estrella, potser?) i que converteix en galant d’època i seductor l’actor Santi Millán —tan acostumats a veure’l aquí en les seves espaterrants cubanades!— o que reforça la sempre esclatant presència de l’actriu Annabel Totosaus, capaç d’elevar ben amunt el paper que li cau a les mans; i encara ho remata amb el parell de secundàries —aquestes sí que semblen manllevades de La Cubana!—, la minyona, interpretada per l’actriu Eva Cartañá, divertidíssima en un registre a la napolitana, i la dama melòmana de l’abric de pells, l’actriu Meritxell Duró, que arrenca des de la platea per denunciar els galls de la Florence, tot i que, en un joc de màgia potàgia espontani, l’auditori acabi aplaudint fervorosament i posant-se al costat de la cantant dels galls i esbroncant i engegant a pastar fang la noble dama del públic com faria una platea familiar quan es tracta d’esbroncar la bruixa dolenta del conte. Tota una demostració que «Glorious!» té el secret de com fer arribar a tots els públics un espectacle musical que trenca amb els cànons establerts.