Per rematar la primera setmana del Dansa Metropolitana, la quarta estrena local va ser a l’Atrium Viladecans, teatre gegantí i elegantíssim, on tant de bo hi poguéssim veure dansa més sovint. Es tracta de la companyia La Quebrá, integrada també per un duet artístic –la ballarina i coreògrafa (entre altres moltes coses) Irene García, i l’escenògraf, il·luminador i figurinista Sergi Cerdan–, que també va sorgir de la coneixença de tots dos artistes a l’Institut del Teatre. La peça que han estrenat, GLÒRIA. An Easy and Funny Work, de fet, va obtenir el premi del públic del Premi IT Dansa 2023, moment en què van presentar una primera versió curta; des d’aleshores, la peça ha passat per diferents formats (curta, de carrer, a dues bandes), fins que ha arribat a aquesta versió completa que han estrenat pel Dansa Metropolitana, mostra dels llargs processos de creació (i producció).

Amb tres intèrprets a escena (Berta Ramírez, Lucía Aznar i Carla Bonsoms), totes tres ballarines fantàstiques, vestides de blanc i amb una perruca (també blanca), que tan aviat recordava a Marilyn Monroe com a Gena Rowlands, justament en la pel·lícula homònima de John Cassavetes. De fet, aquí també ens trobem una posada en escena monocromàtica (de blanc), amb un teló-linòleum que delimita un espai escènic dins del mateix escenari, cosa que ja dona compte de la relació metadiscursiva de l’espectacle amb si mateix. La peça és una reflexió compartida (entre l’equip artístic, però també amb el públic) sobre què és la glòria –pregunta que ens fem des de la Ilíada sobre aquest èxit que tots anhelem, però que també es pot girar en contra nostra–; concretament, l’espectacle exposa què vol dir perseguir i aconseguir la glòria en el món de la dansa i com a ballarina. Així, combinant dansa i humor d’una manera totalment enginyosa, divertida i punyent alhora, La Quebrá aconsegueix mostrar les dues cares de la mateixa moneda i materialitzar la realitat del cos i la psicologia de la dansa, que tan aviat “viu dels aplaudiments” com alhora és maltractada per mestres i coreògrafs que es pensen que la dansa només pot ser un ideal (anorèxic i impersonal, i més encara si és en anglès).

Al meu entendre, espectacles com GLÒRIA són una demostració que es pot tractar una temàtica social i reivindicar les cures, però sense perdre en dignitat, rigor i abstracció en la proposta coreogràfica, del tot encertada per a l’espectacle. Com va explicar García –o Precaria García per al qui la coneguin per aquest nom– al col·loqui moderat per la Clàudia Brufau, al llarg de la peça hi ha un gran exercici de composició, que és la clau no només de la coreografia, sinó també de l’humor i, per tant, del fil conductor que acompanya a l’espectador per les diferents escenes. A més del vestuari i la posada en escena, també vaig trobar del tot encertat tant el disseny de llums, així com la producció musical i espai sonor de Rodrigo Rammsy, del tot alineat amb la proposta. D’altra banda, són justament els testimonis reals en primera persona en veu en off que aporten l’última capa de lectura de l’espectacle, trencant encara més la quarta paret per fer partícip a l’espectadora, ja no només amb els seus aplaudiments i rialles, sinó també amb l’empatia i la coneixença de fets reals que encara són vigents.