El diccionari defineix el verb intransitiu, Glatir, com l’acció del cor de bategar amb força; o d’estar agitat per la cobejança d’una cosa defesa o feta gruar. Magda Puig (Infinitus, Moriu-vos) i Oriol Escursell (impulsor del projecte Nilak) han identificat una nova acepció: Glatir també és el traspàs de la tradició a través d’una emoció sostinguda en el temps, bategada en comunitat, que es troba en contínua transformació. Després de l’impuls d’un desig, arriba el relat, la construcció més racional que dona pautes i ordre i que equilibra la tensió imprescindible per a ballar-la i fer-la viure amb la densitat del temps necessari per afiançar un gest, capa a capa, fins a convertir-lo en tradició. De fet, és un exercici empoderador que ja indagaven Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol a El moviment que, ara, s’ha practicat dins de l’equip. És un espectacle rodó, que beu de la intensitat d’altres peces de dansa circ com pot ser Fang de Quim Girón; Tour, de Carla Farreny o Socarrel de Roberto Olivan.

Pujar-se a un a l’arbre de maig. Ballar cobert per un capgròs o per una màscara fetes amb elements naturals. Dansar sobre un taüt. Saltar amb samarra i esquellots per la plaça. Mostrar devoció amb una ofrena floral que esdevé una escultura efímera. Aquests són alguns dels elements que s’han rescatat de les cultures dels artistes que formen part de repartiment: Amaya Goñi (especialista en trapezi); Sílvia Capell (perxa xinesa); Alícia Sáez (acrodansa); Mateo Castelblanco (trapezi Washington) i Juan Carlos Panduro (verticalisme). Cadascú ha aportat alguna tradició a la dramatúrgia i, en conjunt, han provat de convertir-la en figura acrobàtica. La dansa més rítmica apareix amb l’adaptació que el coreògraf Joan Serra (a qui se li et homenatge en el desè aniversari de la seva mort) va fer d’una dansa tradicional basca, però domina una certa quietud en un espai en què els plans d’actuació es modifiquen gràcies a l’aparició de taules subjectades pel sostre, al trapezi (convertit en una biga de fusta) i a una estructura de ferro que simula el perímetre d’una taula que dona nous camps per experimentar l’equilibri.

Glatir batega amb el cant a cappella i uns finíssims acords de piano. Escursell i Puig, que es van conèixer gràcies a un encàrrec anterior per fer un Combinat del Circ, han optat per aprofitar al màxim el privilegi de treballar amb temps i unes notables condicions per fer el millor espectacle possible. S’han centrat en les actuacions de l’Ateneu, conscients que caldrà adaptar-lo a nous espais. De fet, la temàtica, casa molt bé amb el discurs de Fira Mediterrània i demés festivals de tradició popular.

A Glatir, ressona més l’estètica i la quietud que l’espectacularitat. L’equilibri demana quietud i s’ha descartat que els intèrprets siguin uns personatges o que hi hagi una trama amb un desenllaç. Hi ha una tesi oberta, cosida a preguntes projectades al fons de l’escenari o que s’activen dins el cap de l’espectador després de sentir l’àvia del poblet dels pares de Magda Puig. En la salutació final, es percep un desig de compartir la dansa de repetir el moviment ballat amb el públic en una gran rotllana, a plaça, o fent voltes com una rua encomanadissa. Aquest podria ser un final que donés empenta a la imprescindible voluntat de la tradició de compartir i expandir-se, sense imposar, només convidant a participar-hi.