El Ballet de Barcelona ha presentat al Teatre Condal la seva producció de Giselle, que havia estrenat a Llinars del Vallès l’11 de gener, aconseguint posar el públic dempeus al final de l’espectacle. La companyia, que té com a director artístic el ballarí nord americà  Chase Johnsey, compta amb un cos de ball homogeni i molt ben preparat, i solistes de primer nivell. En la funció de les 20:00h de dissabte 28 de juny, la parella protagonista era la japonesa Anna Ishii, peça clau de la companyia i ex ballarina del Tokio Ballet, i Pau Pujol, un jove ballarí català que actualment és primer solista al Ballet de Filadèlfia, als Estats Units, i que ha estat convidat per a l’ocasió. Ishii no només va lluir una tècnica impecable, amb uns equilibris en arabesc airosos i un treball especialment bonic dels braços i les mans, sinó que va brodar una interpretació tan sensible i versemblant que en la salutació final semblava encara empeltada del personatge de la camperola que cau en la seducció d’un duc que l’enganya. Potser va lluir més en el segon acte, convertida en una Willi, amb un conjunt de salts vaporosos i gairebé sobrenaturals com els que s’esperen del personatge. Un senyal evident d’aquesta capacitat de pràcticament levitar és el fet que en cap moment se sentia el cop de les sabatilles de puntes en els aterratges dels salts, ni dels petits ni dels grans. Magistral.

De la seva banda, Pau Pujol, graduat a l’escola d’Angel Corella a Barcelona, va ser un Albrecht totalment versemblant i convincent. En els comptats moments de lluïment que té aquest paper ingrat, amb els grans salts del segon acte, va demostrar un rigor i una precisió de treure’s el barret. Preciós va ser el detall, a més, de l’expressió de dolor i desolació que va manifestar al final de l’estira i arronsa entre Mirta i Giselle, i que significa la pèrdua definitiva de la seva estimada. Excel·lent també la ballarina australiana Tamika Farrugia en el paper de Mirta, un rol temible i de caràcter que va interpretar amb un domini i una seguretat imponents.

La posada en escena, convencional i realista de Matt Deely, ofereix una Giselle clàssica i universal, la que no decep mai perquè va a l’essència d’aquest ballet romàntic coreografiat per Jules Perrot i Jean Coralli amb la preciosa música d’Adolphe Adam, estrenat a París el 1841. La versió coreogràfica proposada és la del coreògraf cubà Leandro Pérez Sanabria, respectuosa amb l’original alhora que amb alguns gestos en clau més modera, com ara la postura agresiva de les Willis quan persegueixen els homes que pesquen desprevinguts a la nit al bosc. Això sí, de boira misteriosa en el bosc encantat ben poca.

En conjunt la producció sap treure partit del poc espai de l’escenari i no renuncia a un bon estol de Willis a la segona part (fins a 18), i tampoc als bonics balls folkclòrics de la primera part. En els balls de grup és on es veu també el treball de coordinació i, en aquest sentit, el jove Ballet de Barcelona va oferir un espectacle que no té res a envejar a certes companyies internacionals pel que fa a la qualitat i el rigor. Una Giselle emocionant per recordar, doncs, i que deixa el públic amb ganes de més.