Garranyics

La maduresa és una etapa de replegament i resultat de totes les experiències viscudes, no necessàriament la millor etapa de la vida, però sí la més reflexiva i introspectiva. El nou muntatge del Circ Cric, titulat Garranyics, es podria considerar com el primer espectacle de maduresa del Circ Cric, després de 20 anys instal·lats a l’enclavament del Montseny, en plena natura,  i després de quasi 40 del naixement de la marca Circ Cric. L’espectacle és una mirada cap endins, una reivindicació de la contemplació de la natura i el que en aquests moments la companyia té ganes d’expressar. “Al nostre món tot grinyola per aquí i per allà i nosaltres volem aturar el temps (...) Una reflexió de les dislèxies del nostre temps”, escriu la companyia per definir l’espectacle. Dirigit per Tortell Poltrona, Garranyics ofereix moltes novetats i  representa un pas més en la interessant evolució dels espectacles que ha estrenat els últims anys,més reflexius i tranquils, resultat de dues dècades vivint al bosc. Tortell Poltrona té molta presència a la pista però segurament pel missatge que vol donar és menys protagonista i, almenys el dia de l’estrena, les seves entrades eren més curtes i pausades del que és habitual. Un dels aspectes més interessants de la creació són les entrades La Puça i Les Cadires, molt ben integrades dins una mena de faula circense sobre la vida del bosc i la contraposició amb el món de la ciutat. L’espectacle està ben cosit, amb gracioses irrupcions d’un runner (Oriol Vázquez) a la pista, i és una seqüela de l’espectacle Grinyols (2016), que ja reivindicava la vida del bosc però sense entrar en la dicotomia natura-ciutat. Pel meu gust a l’espectacle li falta algun número més de circ. Hem de deixar una mica de temps per veure com evoluciona aquest nou Circ Cric, que sembla encaminat a transmetre’ns sensacions, treballar més la dramatúrgia, abordar temes d’actualitat i fer-ho amb el llenguatge del moviment fusionant-lo amb les arts del circ i el pallasso, segurament amb l’objectiu de buscar un registre més contemporani i alineat amb corrents artístiques més de moda i actuals. Per a aquest gir, la companyia ha  comptat amb la col·laboració de Pep Ramis, de la companyia de dansa Mal Pelo, que ha fet altres incursions en el circ (Bèsties, de Baró d’Evel). En el paper de narradora, sempre molt distingit en els espectacles del Cric, repeteix Luara Mateu,  que és la veu del bosc que ens va relatant sense maniqueismes la vida a la natura, els personatges i els animals que hi habiten. Luara, que va començar com a mossa de pista de ben petita, ens endinsa amb convicció, molt bona dicció i molt alerta durant tota la funció en aquest món fantàstic del bosc. Luara ho fa amb la mateixa màgia amb la que durant molts anys la carablanca Montserrat Trias (Senyoreta Titat), ara transformada en el paper pallassa augusta, ens portava en l’univers poètic i més abstracte del Circ Cric. Pel que fa als números de circ sobressurt La Fem Fatal, companyia creada l’any 2014 per Asvin López (Ex Estropicio) i Toni Gutiérrez (Ex Amnóticos), tots dos deixebles del prestigiós professor rus Yuri Sakalov. La parella presenta un excel·lent número de trapezi fix, amb molt bona tècnica i espectaculars i precisos mortals, alhora que creen dos personatges que saben treure molt profit i comicitat dels seu físic petit (Asvin López) i llargarut (Toni Gutiérrez). A banda de la gran potència del número aconsegueixen imatges molt boniques mentre es posen el magnesi i durant l’abraçada final. També hi ha números de mà a mà (Fernando Melki i Marina Benites) i malabarisme (Antonio Firmino) i els artistes canten a capella El brindis de Mozart. L’espectacle s’acaba amb el catàrtic reggae No Somos Nada. Garranyics -les pròximes funcions seran els diumenges 18 i 25 de juny i el 2 de juliol- és un espectacle imprescindible per veure i viure de prop l’evolució de la companyia, la transició que viu i entendre millor aquest gran projecte.