Les grans estrelles de la dansa han passat per LaFact de Terrassa aquest cap de setmana per brodar una gala acolorida i vibrant. Acolorida perquè van desfilar peces d’estils molt diferents, des del ballet més pur i clàssic fins al flamenc, i vibrant perquè les emocions estaven a flor de pell. Pel que fa al clàssic de tutú i puntes va destacar Evgenia Obraztsova i David Motta, que van interpretar l’ Adagio de Giselle i el pas de deux de La Bella dorment amb un mestratge admirable. Obraztsova, que havia vingut a Catalunya al Festival dels Jardins de Cap Roig l’agost del 2011, va mostrar que, malgrat el pas dels anys, continua sent una ballarina excepcional, amb unes dots interpretatives remarcables i un domini de la tècnica de chapeau. Aquesta ballarina del Bolxoi de Moscou, quinta essència del ballet, apareix també a la pel·lícula de Cedric Klapisch Les nines russes (2005), on interpreta precisament el paper d’una jove que estudia dansa clàssica. Entre les seves múltiples aptituds tècniques podem citar per exemple una extensió en el “développé à la seconde” per deixar qualsevol bocabadat.

Pel que fa a la dansa de tall més modern, es van poder veure tres peces de Jean Philippe Dury, director artístic de la companyia Elephant in the Black Box: Left Lovers, amb Mariavittoria Muscettola i Cristo Vivancos, una coreografia que proposa un viatge pels alts i baixos d’una relació amorosa amb un llenguatge expressiu i fluït; The Object, que comptava amb un pianista en directe. Aquesta coreografia, interpretada pel mateix Dury, és de gran impacte visual: el ballarí cobreix un piano de cua amb un paper metàl·lic i cruixent al temps que el pianista -Carlos Bianchini-, continua indiferent el seu recorregut pel teclat. Finalment, Cel Black Days, un pas de dos amb Luce Bron i el mateix Dury molt suggeridor i dinàmic.

Un dels artistes més aplaudits de la nit de dissabte 8 de novembre va ser Jesús Carmona, una de les figures més consolidades en el terreny del falmenc internacional, que va ballar dues peces. La primera, que començava amb unes ondulacions de les mans, semblava fer eco al Cigne blanc amb què es va obrir la vetllada, amb Ksenia Ovsyanick & Cristo Vivancos. El que més va convèncer el públic, però, va ser Paquera mix, una exploració intensa sobre la part fosca interior que acaba en un to alegre i esperançador. I si haguéssim de destacar una peça de tot el reguitzell proposat, segurament triaríem Limelight, amb Ksenia Ovsyanick, que, així com al Cisne Blanc va estar més aviat discreta, aquí va mostrar tota la seva energia desbordant amb una música de tango sorneguera i trepidant.