Gala d’Estrelles i Solistes de l’Òpera de París

Amb el teatre ple, LaFact de Terrassa ha estat l'escenari aquest cap de setmana d'un dels programes de dansa més brillants de la temporada, amb l'espectacular companyia de l'Òpera de París, dirigida per l'espanyol —i ex-ballarí de la companyia— José Martínez. Un grapat de primeres figures, entre Estrelles —Sae Eun Park—, Primers Ballarins —Jack Gasztowtt, Antoine Kirschner—, primers solistes —Shale Wagman— i solistes —Alexandre Boccara, Clémence Gross, Axel Ibot i Nine Seropian— va brodar un espectacle de primer nivell dansístic. L'escola francesa es caracteritza pel rigor en l'execució de la tècnica, al temps que dedica una atenció especial a donar-li sentit, a donar volum i esperit al moviment. Pel que fa al programa de la Gala, es notava que volia destacar el patrimoni francès, amb peces emblemàtiques com ara La Sylphide, La mort del cigne, amb música de Camille Saint-Saens, Diada i Acteó, una coreografia de Marius Petipa o, més actual, Aunis, una coreografia de Jacques Garnier. El plat fort va ser, sens dubte, l'actuació de la parella Eun-Wagmann, els dibuixos de la qual que encara voltegen pel meu cap mentre escric aquestes línies de com em van arribar a impressionar. Sobretot els grans salts del Primer Solista que semblen ben bé sobrenaturals: vola, literalment. L'escenari se li queda petit davant el seu impuls antigravitatori: tot un fenomen. Sobta que no sigui Étoile. De la seva banda, Eun Park també mostra un domini corporal pasmós, amb uns fuetés alternant les dues cames, una fragilitat d'expressió de braços i tors al mateix temps que clava cadascun dels passos amb una precisió quirúrgica. Sense oblidar els seus equilibris en puntes i la fermesa del seu ball. Això sí, potser li falta una mica de caliu, d'expressivitat, de capacitat de transmetre, però, atenció, estem davant d'un tros d'Étoile. També va destacar —en la sessió de divendres 9 de novembre—  La mort del cigne, interpretada per Clémence Gross, que va imprimir als seus moviments la dosi exacta de sentiment que fa que no puguis treure els ulls d'aquell ésser volàtil que belluga les ales en un adeu ressignat deixant de passada tot el públic hipnotitzat. Sense alè. O bé Unfolding, en clau contemporània, un pas de dos amb Gross i Jack Gasztowtt, d'una plasticitat lírica sorprenent. Ras i curt, l'espectacle —que es repeteix aquest diumenge a les 17h— es fa curt. Què es pot dir de millor? Vive la France!