Un inici i un final una mica
freds no poden desmerèixer el que és bona gala, amb artistes de gran nivell
internacional que, si no fos per l’existència d’aquest Festival de Pallassos de
Cornellà, difícilment es podrien veure a Catalunya. En una gala -espectacle
únic i irrepetible que es veu molts pocs dies- són importants els inicis i els
finals; els quals han de tenir ritme i oferir atraccions engrescadores per
començar amb ganes i acabar amb un bon regust de boca. Això falla a la gala
Alapista!, a banda d’alguns alts i baixos de ritme que es poden entendre per la
falta d’assajos i el caràcter efímer d’aquest gènere.

Els ingredients eren molt bons i
jo en destacaria alguns. En primer lloc Joe de Paul, un artista canadenc de
molt baixa estatura. Paradoxalment, enlloc d’explotar el rol de baixet fa de
gegant i sembla un gegant a la pista. Fins i tot puja a una de les torretes del circ, com King
Kong feia als gratacels de Nova York, mentre el públic li llança avions de
paper. No entrava en el guió, però em va fer gràcia també veure’l a l’entrada
del circ, mentre el públic accedia a les graderies, amb el llaç groc que l’ANC
i Òmnium Cultural van donar als artistes. ExCirque du Soleil, Joe de Paul va
fer tota una exhibició de comicitat.

El seu company, l’australià Tim
Tyler -els dos fan l’espectacle Joe and Tim- va presentar també una entrada
pròpia, molt sorprenent, amb unes pilotes màgiques que dins la boca no li permeten
dir res tot i que ho intentava. Potser va passar més desapercebut, perquè la seva
espectacularitat és la senzillesa, però vaig trobar precís i perfecte l’entrada
de belga Gromic, artista establert a Barcelona, que juga amb els penja-robes i
amb la gavardina amb enginy i intel·ligència.

Claret Papiol, pallasso de les
paraules amb més de 40 anys de trajectòria, va rebre abans de la gala, i de
mans de Tortell Poltrona, el Nas d’Or del fesival. Durant la gala, Claret va
presentar una entrada on imagina una conversa amb Charlie Rivel i intenta fer
l’entrada de la cadira i la guitarra, fins que s’adona que no serveix per això
i que ell no és “ni de Cubelles”. Una entrada, dirigida per Jordi Martínez,
molt treballada, entenedora i ben feta per en Claret; però potser el gran espai
de la pista se’l va menjar una mica.

Un dels moments destacats va ser
quan el grup de música andalús Lapso va tocar amb botzines de bicicleta una
obra de Bach. A molts se’ls hi van obrir els ulls. Entre els números destacats
també hi va haver el de la parella Die Maiers, un bon home i una coqueta dona
que intenten, com poden, enfilar-se sobre un trapezi. Excel·lent número i
millor interpretació de la parella alemanya. 

A la gala, dirigida per Jimena
Cavalletti, també hi van actuar Fanny Giraud i els mossos de pista, els francesos Nezdames et Nezsieurs. L’edició
d’ Alapista 2018 no és una mala gala. El públic, en moltes estones, s’ho va
passar bé i va veure el genuí llenguatge del pallasso des de moltes òptiques. Des
d’aquest punt de vista és molt recomanable. Ara bé, tenir una alineació de
primera no vol dir necessàriament fer un excel·lent partit.