Fulgor

El Teatro del Niño Proletario manté la seva voluntat per fer un treball que respon a preguntes d'avui. En aquest cas, s'han volgut preguntar sobre la immigració que rep Xile (aquells que no pugen a Europa, baixen a Xile", expressen gràficament). Si s'hi va amb temps a l''espectacle, és molt recomanable deixar-se perdre per la instal·lació del vestíbul on es pot veure tot el treball de recerca: Quins són els punts d'entrada legal i il·legal dels immigrants. Quins són els percentatge en les grans capitals o en municipis més petits. Per què hi ha aquesta desconsideració amb l'immigrat (que és, principalment, sud-americà)? Tambe mostren el material que han fet servir per construir els diferents personatges. Tot és molt suggerent i sembla indicar que hi ha una certa revisió en el comportament dels xilens envers els nouvinguts.El gran problema és que l'obra de teatre es transforma, principalment, en quadres coreogràfics que juguen amb la metàfora i que no poden perfilar el matís que sí es pot comproovar a l'exposició d'entrada. Probablement, els quadres escènics tenen una lectura molt mes evident pels mateixos xilens però, per a la resta de públic i programadors eren uns quadres que potser eren massa evidents (l'autocton degrada l'immigrant i li concedeix les feines més dures) o massa críptics per compendre la relació de l'accio escènica amb la recerca documental.És una oportunitat desaprofitada d'una companyia que va sorpendre tothom el 2011 amb El olivo i que ja havia tornat el 2013 amb  El otro. Ara, cal admetre que es una bona troballa jugar a l'equívoc d'una manta tèrmica per tapar morts amb el que podria ser una garlanda o unes veles recollides d'un vaixell que els immigrants creuen que els porta al Paradís. Quan l'únic que hi troben és la  mort i la desconfiança. Però, per algun lloc del muntatge de la peça, s'ha perdut la descripció i, sobretot, el punt de vista que reveli les preguntes per fer que l'experiència bategui dins del públic.

De immigrantes y extranjeros todos los países conocen, quien más o quien menos se ha movido del lugar donde ha nacido para buscarse la vida, unos cruzando fronteras y otros no. Advertidos quedamos a la entrada que en Chile no hay immigrantes sino extranjeros. Primera parada una exposición con toda la documentación que se ha usado para realizar el montaje. Interesante pasearse entre recortes de periódico y revistas, material gráfico, videoproyecciones y papeles variados. Una vez documentados, entramos a la sala donde nos esperan en un cuadro los personajes, una vez retirado el marco, las diferentes fotografías se van sucediendo. Historias de todos los tipos y temáticas: cómo vestirse para una entrevista de trabajo en Chile (explicada por un hindú), los diferentes trabajos a los que pueden optar los extranjeros (básicamente resumidos en "mulos de carga"), las maneras de llegar al país (poco legales todas), la prostitución a las que se ven sometidas muchas de las extranjeras que llegan...Más allá de la foto estática, que puede resultar más o menos similar en otros países y de que algunos momentos, escasos, el espectáculo aporte algo de luz, no dejan de ser meras fotos estáticas, superpuestas, pero sin un aparente sentido. Ese resplandor que el propio título indica no aparece, no hay una dramaturgia que lo englobe todo, le falta darle un sentido al conjunto. A estas fotos no se les ha disparado el flash y se han quedado un poco demasiado oscuras.

Teatro Niño Proletario és una companyia xilena que dóna veu als que més la necessiten. Dos anys després d’El otro, han tornat a Fira Tàrrega amb un projecte sobre la immigració. L’espectacle pretén repensar el tema de la migració des d’una perspectiva multidisciplinària (sociologia, art, literatura i història) a través d’un mosaic d’històries diverses. El problema és que, a pesar de l’enorme documentació que ha fet la companyia, el muntatge no va més enllà i s’acaba convertint en un seguit d’imatges (que formen part de l’imaginari col·lectiu xilè) de la migració sense massa interés dramàtic ni social. Una llàstima perquè el treball de documentació, així com la voluntat de l'espectacle, és excepcional i encomiable. De fet, paga la pena apropar-s'hi encara que només sigui per visitar l'exposició. Incomoda i fa preguntes.