Ne me quitte pas. If you go away. Evidentment, la sensacional cançó de Jacquel Brel, cantada aquí en anglès per Rod McKuen, sembla la millor elecció musical possible per iniciar un espectacle construït al voltant de la pèrdua, dels desastres emocionals i forats impossibles d’omplir que deixa al seu pas el desamor i l’abandó, i inspirat per les paraules més íntimes i doloroses de Marguerite Yourcenar, les que va deixar escrites al seu llibre “Focs”. El problema és que, i malgrat els intents de la controlada i elegant posada en escena de Josep Maria Pou i de l’eficaç dramatúrgia de Marc Rosich, sovint el que veiem a escena acaba situant-se a massa distància emocional de l’espectador. I fins i tot, entrar en una certa contradicció amb el que ens diuen els personatges, i amb el mateix concepte del muntatge . La  bella sobrietat de l’espai escènic, sembla per moments massa geomètrica com per acollir tanta passiò traïda. El mateix Pou, es deica arrossegar de tant en tant per algun rampell efectista (  l’´luminació d’algunes escenes, l’aigüa tenyada de vermell després de l’assasssinat d’Agameno).  I, les criatures de Yourcenar (interpretada per una Carmen Machi molt mesurada , però també incapaç de trencar la fredor que envolta la seva presencia), malgrat estar interpretades  per excel.lents actrius, tendeixen a un excés desmesurat  en el gest , la dicció i la movilitat. Amb una excepció: la de la estupenda Clitemnestra de Nathalie Poza: en el seu cas ( i no pas en el de la sobreactuada Cayetana Guillen Cuervo o la massa hiperactiva Ana Torrent) si podem capturar tot el dramatisme intim patit en carn viva d’un desamor fet crim.