La proposta és d’un minimalisme absolut. Cesc Gelabert domina l’espai amb el moviment, sempre amatent a una partitura musical carregada de matisos, de replecs. L’espai i sobretot la il·luminació congenien perfectament en aquesta nítida coreografia, que sembla que no tingui un final. Perquè Cesc Gelabert entra ballant des del darrere dels plafons (uns finestrals que evoquen una fàbrica en desús, reconvertida, potser, en espai de creació) i marxa en continuïtat, a dferència de la musica i de la música que si es completen. 

La coregrafia, admetia el mateix Gelabert, té molt del seu catàleg de moviments. Es converteix, doncs, en tota una enciclopèdia de gestos, mirades, moviments que captiven i connecten (en situacions ben dferents…) de Gelabert, tots encadenats i en comunió amb l’espai i la música. Però tot està mesurat, contat, consensuat. No h a cap connexió directa amb el músic però sí amb la música que extreu de les tecles. Que produeix un efecte de precisió preciós. La peça deambula amb el seu ritme calmat, madur, amb uns braços i unes càmes àgls i sobretot que projecten diagonals com si fossin plànols d’arqiutectura, per instants. Mentre qe, en daltres es desmanega com una marioneta articulada, de Joan Baixas. Perquè sense haver cap treball aparentment plàstic transmet una plasticitat coherent, completa, que ho embolcalla tot. El coreògraf se sent còmode i concentrat en el seu moviment, No ha de forçar la reacció de l’altre (com l’experiment del TNC: Nom) o la revolció d’interrelacionar amb elements  tridimensionals i la paraula de Valère Novarna d’Escrit en l’aire.