Aurora Bauzà i Pere Jou van meravellar des de la veu ressonant al dipòsit de Sant Martí (A beginning Expanded Version, Grec 2023) en una foscor absoluta: Darrere les columnes emergien veus i presències que anaven fonent-se amb un joc de llanternes oscil·lant. Ara, Fosca pretén reproduir aquella sensació per a la canalla en un paisatge menys auster, però igualment orgànic. Bauzà i Jou, que s’estrenen en la posada en escena per a públic familiar tenen molta més escolta que altres peces que es van presentar al Teatre Lliure fa anys com un inclassificable Mystery magnet de Miet Warlop. A Fosca, el públic que podria dispersar-se amb una peça abstracta, però queda captivat i, puntualment respon al diàleg dels personatges o pica de mans, espontàniament. El joc té una subtilesa estranya, que trasllada els espectadors a un espai narratiu però més de percepció que no pas argumental, com aquella insòlita Rave al subsòl de Sílvia Delagnau i Clara Aguilar.

Les vocals són tot el diàleg que pronuncien els tres personatges (interpretats per Isaac Baró, Maider Lasa i Elena Tarrats), que vesteixen una granota blanca. Tot i que l’ambient sigui de foscor, hi ha molta llum en l’actitud dels personatges, molt blancs i entusiastes, curiosos i juganers. El breu instant de baralla per una simple ensopegada es resol replicant una mateixa melodia.

Com diu la cançó popular és en la foscor que es veu millor, sobre el tronc d’un vell pi, la lluna com si fos el punt d’una i. Els estels només es poden veure quan s’aparta el Sol. Les llums són més potents amb l’absència d’una llum que ho domini. Així, l’arribada d’un objecte no identificat cobra molta més intensitat mentre es desplaça des d’un angle del sostre al centre de l’escenari. Els tres intèrprets (que connecten com els personatges amb una amistat a la diversitat de cossos) planen com surant a la Lluna. La fantasia contrasta amb la nit com un somni trepidant i aventurer.