Forever young

Si una cosa esta clara en aquesta vida, es que envellirem i sense saber com acabarem morint. Els qui no arribin a fer-ho, serà per que malauradament hauran mort abans del que hauria de ser per vies naturals. Els hi quedarà el consol que se´ls recordarà sempre joves, trist consol que no podran gaudir en primera persona. Forever Young es un molt divertit cant a la vida, a la joventut mental ja que no física, al sentit de l´humor (medicina imprescindible), al carpe diem i a que ningú, ni res, t´amargui els darrers dies, mesos, anys, de la teva vida.  Aquesta reposició del muntatge estrenat amb ple èxit a Madrid i Barcelona i en gira per Espanya, 2011-2013, ara torna amb nous actors i actrius, i amb l´afegit que qui més qui menys toca algun instrument. Una magnífica interpretació col·lectiva a la que a les qualitats cantores i interpretatives, si ajunten una sobreria i hilarant composició corporal i facial dels personatges. Un treball on es nota especialment la ma de tres genis del mim i el teatre corporal, com son Joan Gracia, Paco Mir i Carles Sans (citats per ordre alfabètic).On succeeix totEstem l´any 2050 a una residencia geriàtrica per a artistes. Malauradament i com es lògic, llei de vida, els tres Tricicles, ja fa temps que han mort, així com Antonio Banderas, Javier Bardem i fins i tot Penélope Cruz. Sols queden els pòsters i les fotografies que els recorden. La generació dels seus fills ja està pròxima a l’extinció. Be, no tots estan morts, queda Jordi Hurtado i les cendres de Pepe Rubianes sempre presents a l´escenari. Els actors i actrius actuen amb els seus propis noms, la resta es una irresistiblement divertida ficció.  La supèrbia actriu Mercè Martínez, l’única que es conserva jove i espectacular, dona cos i vida a la infermera encarregada de mantenir actius a un grup rondinaire d´antics artistes.Elles i ells son l´Irene Jodar, oblidada gran diva teatral i en Llorenç González, actor-marit sempre a l´ombra de la diva. En el seu temps van fer Romeu i Julieta i un bon nombre d´aplaudides obres de Shakespeares. Lucia Torres es la tipica “perro flauta” i ex-indignada, gran actriu lorquiana en el seu moment i una permanent mal humorada. En Marc Pujol, un ex Fura dels Baus que es va cansar de destrossar cotxes i fer-se el dur, sense arribar més enllà, baveja ara romàntic per la dama sempre indignada. El mític guitarrista  Rai Borrell, va resistir les cinc ultimes gires de comiat de Miguel Ríos, àcrata consumat i l’últim hippie autèntic i en extinció. El pianista Marc García, va composar el himne olímpic dels Jocs d´Hivern catalano-aragonesos del 2030, ara la dislèxia i l´ oscil·lant dentadura el fan parlar un idioma inintel·ligible, a més de patir problemes de respiració.       Quan l´odiada infermera els deixa tranquils (cantad conmigo... Hacen las manitas plash plash plash, hacen los deditos click click click…), es dediquen a recordar grans temes pop-rock dels anys 60, 70 i 80, entre memòries discontinues i nostàlgiques de la seva passada gloria i joventut. Anirem escoltant, moltes vegades de forma fraccionada o en meedleys, grans temes com : I love rock&roll-Joan Jeff Blackhearts; I got you babe-Shonny&Cher; California dreams-The Papa´s and the Mama´s; I will survive-Gloria Gaynor; Rehad-Amy Winehouse; Smells like teen spirit-Nirvana; Let It be- The Beatles; Satisfaction-Rolling Stones; Barbie Girl-Aqua; You can leave your heat-Joe Cooker i inclus Buena será, signorina, versió Adriano Celentano i pinzallada molt breu de Paraules d´amor de Serrat i Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, i com no Forever young d´Alphaville, I les cançons de la infermera, originals per l´espectacle. Prop de dues hores, bisos afegits de diversió assegurada I no parar de riure, Quelcom tan necessari aquests dies especialment…I sempre.Amb alguns moments especialment antològics com el pluri-super-mini meedley, absolutament genial d´en Rai Borrell (quina gran composició de personatge la seva), o la gimnàstica-acrobàtica aixecada del terra i a càmera lenta d´en Llorenç González desprès d´una caiguda o les tendres cançons i els titubejants (ai, la memòria!) recitats de la parella Jodar-González o els atacs d´ira-heavy de la Lucia Torres..  Quan el Tricicle es va fer Forever YoungVa ser quan eren actuant a Oslo (Noruega), van decidir anar al teatre atrets per aquest títol i les fotografies. Van quedar enamorats dels intèrprets i del seu treball vocal i corporal, i això que no van entendre un borrall, tot era parlat en noruec. Van tornar el dia següent i en arribar a Barcelona van decidir comprar els drets. Del 2011 al 2013, la seva versió es va representar a Madrid, Barcelona i en gira i els drets van ser exportats a México, Argentina i France.  El pare de la criaturaL´autor és Erik Gedeon, nascut a Berna-Suissa el 1963, de pares suecs, va dirigir el Thalia Theater d´Hamburg a Alemanya on va composar i estrenar el musical Thalia Vista Social Club, parodiant la pel·lícula de Wim Wenders Buenavista Social Club. Ha composat més de 20 musicals, operetes i espectacles familiars El 2007 va estrenar al Dresde State Theater, Forever Young, una de les seves més exitoses comèdies musicals que es representa arreu i es molt popular als països escandinaus i a Alemanya, on es pot veure repetidament. Els intèrprets abans de Forever Youngs El currículum que es mostra a l´obra evidentment no és el seu. Per més que s´anomenin pel mateix nom.Irene Jodar, formada al Col.legi del Teatre de Barcelona. Es coneguda, o dificilment reconeixible, per les seves interpretacions pàròdiques a Polonia i Crackovia, i també ha treballat a La filla del mar (Cia.Barni-Teatre Condal). Va ser dirigida per Joan Gràcia a Fun Parade i Fun Fair (Port Adriano-Mallorca, ).La Lucia Torres, actriu-cantant-ballarina, procedeix de l´Institut del Teatre i entre d´altres se l´ha pogut veure a Germans de Sang, dirigida per Ricard Reguant (2011), amb La flauta mágica, dels Dei Furbi, Rent al Teatre Condal, amb Dagoll Dagom a Maricel i Scaramouche i al Teatre Almeria amb Flor de nit En Llorenç Gonzalez forma part des dels inicis, és un dels creadors, de l’excel·lent companyia de músics-actors-actrius Els Pirates, junt al seu germà Robert González. Son els que regenten i dirigeixen el Maldà. En Llorenç es també molt conegut per les seves interpretacions televisives, Gran Hotel, Velvet, Amar en tiempos difíciles, Vent del pla…En Rai Borrell es actor-cantant-formador, procedent de les escoles Eòlia i Col.legi del Teatre de Barcelona. Especialista en improvisacions musicals (Slam d´impromusical-Sala Beckett-2019). Ja va treballar a les ordres de Paco Mir a La plaça del Diamant-2019, i amb Dagoll Dagom a Poe.Marc Pujol, format al Estudi de Nancy Tuñón i a l´Atrium. L´hem pogut veure entre d´altres a Los niños de Morelia, Cia. Nigredo (Tantarantana i Dau al Sec, 2021-22) i a Alicia al país de les meravelles, de Marta Buchaca, Cia Viu el Teatre-Teatre Romea (2021-22), Maremar dels Dagoll Dagom, La flauta mágica i Oklahoma dels Dei Furbi i Flor de Nit-Teatre Almería. Marc García i Rami, format al Conservatori Superior de Música del Liceu, promoció 2001. Professor de piano, llenguatge musical, cor i repertorista. Ha treballat com a pianista en grans musicals, festivals i acompanyant a diversos artistes en nombrosos recitals i ha estat també pianista de la Banda Municipal de Barcelona (2009-2018).A Mercé Martínez, una gran actriu que sempre s´agreix trobar en els repartiments i ja es garantia d´espectacle per si mateixa, la vam veure en aquest mateix teatre i fa ven poc, fent T´estimo si he begut, formant part del tàndem de companyies Dagoll Dagom-T de Teatre.  text: [email protected] 

Ha tornat «Forever Young» per fer honor al seu lema: “Joves per sempre”. Doncs, això. Han passat onze anys des d'aquella estrena que va representar un impacte en el teatre musical i d'humor, però també per l'ambientació del guió original en un espai social aleshores força oblidat i fins i tot desconegut per a molts, el de les residències d'avis, avui, malauradament, a primera línia del debat polític i social arran de la crisi del coronavirus que s'hi va acarnissar.El geriàtric de «Forever Young» és una residència especial, destinada a actors, actrius, músics, cantants i gent del ram artístic. I, com fa onze anys, continua mirant endavant, almenys al 2050, que ara ja no és tan lluny com aleshores.Fa il·lusió mirar-se al mirall del futur, però també fa pànic. Que no faltin ni la ironia ni l'humor negre: «¿I aquell...? ¿I aquell altre...? ¿I el de més enllà...? ¿I els del Tricicle...? Tots són morts! Només queda Jordi Hurtado!».L'espectacle arriba amb un repartiment renovat del tot, amb l'actriu Mercè Martínez, afortunadament encavalcant un espectacle darrere l'altre, de «T'estimo si he begut» a «Forever Young» i d'aquí, la temporada vinent, a «Golfus de Roma» —sempre rigorosament adaptada al paper que li cau en gràcia— com a infermera del geriàtric amb l'avantatge que el seus solos són moments musicals que s'esperen i s'agraeixen. I continuen les picades d'ullet a moments d'actualitat amb un pupurri musical que promou l'esclat d'aplaudiments més sonat quan hi ha “miniàries” de Joan Manuel Serrat o de Jaume Sisa. I poden passar els anys, però el llegat i la memòria de Pepe Rubianes, present en cendres dins una urna damunt el piano, es manté viu.Reviso la crítica feta fa onze anys quan deia que un científic nominat al Premi Nobel de Física que treballa entre Castelldefels i Munic, especialitzat en la física quàntica, diu que d'aquí a molt poc temps podrem viatjar al futur en un plis, plas. El musical «Forever Young», d'Erik Gedeon (Berna, Suïssa, 1963), no és un espectacle de física quàntica, en tot cas és molt físic pel que fa als intèrprets, però ja practica aquest salt al més enllà, tocant a l'esmentat any 2050, per espetegar a la cara dels espectadors més joves i els més afortunats en longevitat quina pot ser la seva destinació final.Som en un geriàtric —residència d'avis, en llenguatge més paternalista— i la mitja dotzena d'interns amb qui els espectadors tindran l'oportunitat de compartir la vetllada són tots velles glòries de les arts escèniques i la música. Una infermera amb posat de casernària s'encarrega de portar els sis pendons a la sala, que caminen tentinejant i amb problemes la majoria i que tenen força dificultats per esquivar un esglaó de la porta d'entrada. Un piano buit espera el que farà de pianista. I unes butaques antigues i un sofà, prèviament ben airejats amb un esprai perfumat per la mateixa infermera, esperen també els sis convidats.Breu retrat robot: una exindignada i “perroflauta” amb el mal geni a flor de pell; un exhippy últim exemplar de l'espècie; una exdiva teatral; un exFura dels Baus que es va atipar de rebentar carrosseries; un exactor parella de l'exdiva; i el pianista amb problemes de respiració.Tots plegats aguanten els exercicis d'entreteniment amb els quals la infermera intenta mantenir-los a ratlla. I només engegar amb una composició d'escola bressol: «¿Qué hacen las manitas?», original del mateix autor de l'espectacle, la platea en ple ja no deixarà d'esclatar en riallades a tot drap, de les més sonores que s'hagin sentit mai per aquests verals escènics en els últims temps.La candidesa que aparentment té l'espectacle i la part de llàstima que provoca la progressiva degradació física camí de la vellesa s'afegeixen al subconscient de cadascú que no pot evitar de veure-s'hi reflectit —si el món encara és món d'aquí uns anys i les retallades socials no han fet ras i curt de les guarderies d'avis— en cadascuna de les caricatures que representen els sis protagonistes.Superat, però, aquest primer ensurt emocional, un es deixa anar inevitablement i sense escrúpols i, com tothom, acabarà rient-se dels pobres “vells” de l'escenari i de qui els vetlla. I aquí pau i allà glòria i algú sebollirà l'últim.El trio directiu de l'espectacle, Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir (Tricicle), han posat particular cullerada en una adaptació que compensa la versió castellana —de fet hi ha molt poc text, només l'imprescindible— amb picades d'ullet a fets locals i amb alguns moments en català, tant parlats com cantats.Això, que sempre toca la fibra sensible, juga a favor de l'espectacle i aconsegueix un resultat exultant que es transmet en aplaudiments espontanis i una complicitat dels espectadors en segons quines escenes quan entren en el registre no només de l'humor Tricicle —malgrat que l'autoria és suïsso-alemanya— sinó que també toquen de resquitlló el gènere del clown.Només es pot dir que els sis avis exartistes caracteritzats amb un cert to friqui —cabell blanquinós, arrugues, monyos postissos, mitges espesses, cama ortopèdica...— i la infermera es posen tothom a la butxaca amb una interpretació dels seus papers que els exigeix un domini escènic que fuig del realisme i un domini vocal per fer que les cançons que van encadenant la trama —la banda sonora d'un temps i d'una generació que molts espectadors taral·legen— creïn el clima de rigor i efectivitat que demana el musical.Els sis avis engeguen una lletania de fragments teatrals que passa per Shakespeare, Calderón, Lorca —¿què se n'ha fet de l'«he mort el llop» de Guimerà de l'anterior versió que deixava anar l'exindignada, una premonició del que presumptament passarà més tard, amb un fusell de munició falsa, i que em guardaré prou de desvelar?Una guitarra, un pal de golf, un intent d'estriptis dempeus en una butaca, una escena romàntica de «Romeu i Julieta», una explicació de l'exindignada rememorant com un conte el seu temps de joventut vivint uns mesos dalt d'un arbre per evitar l'especulació d'unes finques, el passat de les gires de l'exhippy, una baralla que acaba a cops entre dos dels personatges i una sèrie d'estris que van apareixent no se sap ben bé d'on: un xerrac, una antiga maleta de màgia... I en un subtil homenatge pòstum, com esmentava abans, una urna blanca damunt el piano —que no acabarà gaire bé— amb el que representa que són les cendres del malaguanyat actor Pepe Rubianes.Una hora i tres quarts d'un espectacle que, al llarg de les diferents escenes, ofereix un collage de petits trossos de peces com «Paraules d'amor» de Serrat o «Qualsevol nit pot sortir el sol», de Sisa, al costat de, si no erro el playlist de memòria amb l'ajuda en part de l'anterior versió, «I got you Babe», de Bono; «I Love Rock'Roll», de Hooker/Merrill; «Buena sera signorina», de Sigman/De Rose; «Barbie Girl», de Delgado/Dif/Noreen; «You can leave your hat on», de Newman; «I Will Survive», de Fekaris/Perren; entre algunes altres, tant de composició original de l'autor Erik Gedeon, ja sigui en forma de popurri o en interpretacions solistes, sense que hi falti, esclar, la que dóna títol a l'espectacle, «Forever Young», d'Andreas Budee i Wolfgang Loos. En conjunt, una festa teatral de bon humor sense precedents aquí, amb un Tricicle a l'ombra disposat a mantenir-se subtilment en actiu darrere les bambolines i superar els efectes devastadors de les crisis globals més recents, l'econòmica, la sanitària i la dels refugiats arran de la guerra. (...)

El niu repartiment de Forever young demostra la consistència del muntatge. Ara és Mercè Martínez aquesta infermera que desitja un futur ben breu pels seus avis. La residència pretén ser moderna i acull velles glòries, com ara el compositor de l'himne dels Jocs Olímpics d'hivern Barcelona 2030. Els Tricicle saben conjugar l'actualitat que batega amb més força (com ara la tesi que "els avis potsr som vells però no tontos") i fugen del drama perpetrat a les residències durant la Covid. La mort hi és present amb unes cendres del seu estimadísim Pepe Rubianes que esclata en els majors moments de deliri. Al repartiment, es confirma que l'antagònic, el hippie àcrata (ara interpretat per Rai Borrell) és el que tensa la funció en contraposició amb aquesta infermera que podria recordar la de Pegados, el musical.La producció suma a actors que canten com Llorenç González que fa parella amb Irene Jodar. No hi cap massa elmatís prquè són personatges caricaturitzats, que paeixen les contradiccions d'acceptacar la vellesa com a recurs per seguir vivint. Si la parella recorda els seus moments de glòria shakesperiana (amb el contrast d'un toc d'alzheimer que deixa el quadre en un epsai vulnerable, del que el riure es glaça), Marc Pujol és més de celebrar el dia que recolliria un poremi a la seva trajectòria.: li agradaiure reviure l'amor però és gelós i poruc. Lucía torres és una altra cor heavy contrariat per un cos apedaçat, més del que pugui semblar (!).Finalment, Marc Garcia es l'avi entranyable incapaç de vocalitzar que toca el piano si us plau per força. La peça roda i afina. sense és pretensions que fer evident que els vells rockers mai moren, però sí envelleixen. Potser per això, ara prefereixen les sabatilles toves a les botes de pelli les samarretes imperi. El seu imperi, més aviat, queda esgrogueït en els pirulins de cartells d'èpoques glorioses.(Crítica publicada el 3 d'octubre del 2011 a El Punt Avui)Bona dosi d'humor i millors veusEl musical Forever young fantasieja sense complexes. Imagina que els artistes maquillats per a aquesta producció s’han fet grans i viuen de les velles anècdotes, per desgràcia d’una assistenta (antipàticament simpàtica Edith Salazar), que només vol que es morin.Les cançons són immortals i es canten en versió original. Es nota la direcció del Tricicle en les curses a càmera lenta entre els avis que lluiten eternament per una de les noies. Tota la interpretació té ben present que són avis amb articulacions gastades. I quan fan alguna excentricitat, sembla que adoptin una postura impossible, de Looney Tunes. Humor amb bones veus.Olora Tricicle per les referències a l’excompany d’escena: Pepe Rubianes. Ell es manté inalterable, convertit en cendres. El musical es va estrenar la temporada passada a Madrid. El mèrit és que, a Barcelona, han transformat dos personatges i han convertit el muntatge en bilingüe. Una jugada intel·ligent.L’enuig de Dulcinea Juárez, amb estirabots antisocials desemboca a personatge divertidament psicòpata. La tova Maria Adamuz amb el seu partenaire Jacobo Dicenta mostren una tendra història d’amor que acaba sense perruca i amb un cert regust a Duquessa de Alba. El popurri de Rubén Yuste és d’una dificultat interpretativa notable i se’n surt trencant frases melòdiques, amb un joc de canvis de veus en què també incorpora temes en català.Tricicle ha fet gags d’avis punyeters. Però mai no n’ha fet un espectacle. Saben que és un impediment pel ritme. El musical peca per un excés d’exercici de sofà. Tot i això la sessió garanteix un entreteniment divertit amb una escenografia sense escarafalls. Que no és poc.