El treball que fa la companyia Not Standing és quasi hipnòtic. Es miren amb un somriure constant (gens forçat) que els hi dóna vida, però alhora amb la concentració de qui quadra els colors en un cub de Rubik. És un treball de cos, de proporcions i equilibris que té sorpreses. Com si el seu treball aparegués, de sobte, 600 anys més tard en un compartiment secret d’una calaixera del Renaixement. Com aquell artefacte d’El codi da Vinci que amaga l’essència divina de la immortalitat.

Àngels Margarit a Origami jugava a trencar la gravetat dels plans. Els ballarins trepitjaven plafons com qui camina verticalment. Ho feien, sobretot, amb el suport de la inèrcia (una llei física que relativitza la consistència de la gravetat al planeta Terra). Ara, els vuit ballarins es desplacen en un mur de fons verd apagat (que pot recordar al chroma de la televisió): Aconsegueixen frenar la gravetat a partir d’una complexa coreografia malabarista que fa un pas molt més enllà a l’acrosport. És imprecindible la compenetració i s’hi afegeix la perícia de modificar el pes del cos per mantenir uns equilibris impossibles segons la llei de la física.

Certament, aquest catàleg que amplia la varietat dels portors i àgils en figures en què hi ha força i resistència, però sobretot equilibri, insisteix en formes similars, que cansen al cap d’una estona. Probablement, per això encavalquen formes per reduir els temps de preparació. Sense cap artifici escènic que faciliti les figures, el públic pot optar per entretenir-se a entendre com es forma el quadre, o bé anar saltant als acabats en el mostrari de postals finals. La música és un altre element de ritme. Perquè s’alterna els instants sense més so que els peus executen el moviment mecànicament amb altres estones amb una música, que té un punt de psicodèlia, amb ressò a disc de vinil, inclòs.

Foreshadow és un miratge de l’art que es desentén d’una trama ni una construcció de personatges i que s’embriaguen d’unes formes quasi impossibles.