Un clown excèntric obsessionat en la immensitat dels forats té una força tan bèstia com la potència del desaigüe empenyent tot allò que sura per la pica, quan algú acaba de treure el tap. La barraca esventrada és una divertida i preciosa metàfora d’aquest camp narratiu. Dudu Arnalot, amb les seves sabates immenses i una facilitat grandiosa de connectar amb el públic, no li’n caldria gaire més. Caure un cop i un altre pel forat. Comprovar la infinitud de la caiguda lliure. Confondre i sorprendre alhora el públic provant que tot càpiga en una galleda sense fons. Hi cap tot i, a la vegada, no s’amaga res. És transparent com el caràcter d’un pallasso excèntric. En la seva autenticitat i esquitxos de tendresa troba un canal directe amb el públic, com Txema Muñoz a Gota, Pau Palaus a Embolic, Claire Ducreux a Fleurir les abîmes o Leandre a Rien à dire, per citar alguns altres membres d’aquesta família, entre l’equívoc i la sorpresa.

El problema de Forat és que s’excedeixi en utilitzar diferents elements (que, en el fons, sempre interessen per la seva buidor), sense repetir-ne cap: La màgia de la simplicitat és trobar diferents equívocs amb els mateixos aparells, no repetir situacions amb l’excusa de canviar elements. Ara, hi ha moments per emmarcar (de fet, un dels jocs estrella amb el públic) com el recompte de forats en una finestra segmentada sense vidres, 0 el viatge oníric pel forat del pany a l’interior del fons del mar, o el joc del corrent d’aire per la finestra oberta en un dels laterals. La rentadora i la seva jaqueta a centrifugar juga també a una altra lliga.