El duet Be flat (amb la presència inquietant estàtica de la noia amb casc de moto i jaqueta de pell tancada fins dalt) han trencat la distància del parkour. L’acció acrobàtica, jugant pràcticament amb els elements urbans (papereres, balcons, façanes, murs…) té una gran espectacularitat però es realitza per a l’exhibició davant del públic no amb la intenció de compartir aquest instant de llibertat àcrata urbana. Fa uns mesos a la Mostra d’Igualada la proposta Lignes de vie posava en risc uns cossos musculosos, sense samarreta i amb l’acompanyament de la música clàssica 8que trencava el codi perquè l’habitual és relacionar parkour en dansa i música urbana). Ara, la companyia belga ha demostrat que és molt més suggerent l’acció acrobàtica relacionant-se amb el públic, sense necessitat d’un vestuari que ensenyi la seva anatomia (per força, musculosa).

L’itinerari que van proposar, des de Guixanet fins a la popular plaça del laberint (passant per la plaça Major), comptava contínuament amb el centenar d’espectadors que passejaven una cadira plegable de camping. Era un element que serviria per jugar-hi i que els mateixos acròbates en feien ús puntualment. El parkour demana velocitat i canvis constants d’ubicació. La intenció és accedir a llocs diferents, emprant fórmules diferents per a alçar-s’hi. Una adaptació de l’escala acrobàtica circense va ser el complement per a les accions finals. Sense música, l’espai sonor es produïa percutint amb els peus i picant de mans. I aconseguint que els espectadors itinerants reforcessin la repetició sonora. Tot un encert. El boca orella va funcionar i, des de dissabte al matí, ja hi havia més espectadors esperant que sortissin fora, que persones que havien comprat (i exhaurit) totes les localitats. Increïble! Aquests joves (que tothom els pren com als cosins trapelles que fan equilibris per la barana de la piscina comunitària de l’àvia) apunten a guanyadors de la Fira Tàrrega aquesta edició.