Si a Lió va inaugurar un gran festival,
Les Nuits de Fourvière, a Peralada n’ha clos un altre davant un públic captivat
que, dempeus, va aplaudir llargament un espectacle fascinant des del primer
moment. Folia va ser, sens dubte, la
cirereta ideal per tancar la 32a edició del Festival Castell de Peralada.

Tot i que l’interès per la música
clàssica li ve de lluny, aquest és el primer cop que Mourad Merzouki (direcció
artística i coreografia) se centra en la del Barroc. Una música en què, segons
ell mateix explica, hi ressonen bucles que l’acosten al hip-hop; una dansa
urbana que l’ha acompanyat des de petit i de la qual n’ha esdevingut referent. Això
li va fer veure les possibilitats que aquesta disciplina podia oferir a bona
part dels joves francesos –especialment els de les àrees menys afavorides
socialment, cultural i econòmica– i decidí redimensionar el hip-hop i fer-lo
pujar a l’escenari per tal de donar-li visibilitat i difusió. Però, per a algú
amb sobredosi de creativitat i amb un desig tan clar de llibertat expressiva, el
projecte no podia quedar-se aquí, de manera que, d’acord amb el seu esperit
inquiet, va obrir-lo a nous camins. El hip hop s’aliarà amb la música clàssica,
el circ, les arts marcials… en unes coreografies que palesen la seva
sensibilitat, la pluridisciplinaritat artística i la voluntat d’eixamplar
públics.

Un projecte així necessita, per
descomptat, la complicitat d’algú amb qui es comparteixen unes mateixes
premisses –en aquest cas, la de “dessacralitzar” la música clàssica i obrir-la a
noves i enriquidores experiències que en qüestionin la seva rigidesa. Algú com
Franck-Emmanuel Comte, director del Concert de l’Hostel Dieu des de la creació
d’aquesta orquestra interessada a donar veu a joves solistes internacionals.

Ambdós han treballat braç a braç per
tal d’aconseguir un llenç acolorit i sense fissures en què la música d’Antonio
Vivaldi –Adagio del Concerto RV 578, Cum dederit RV608, la Folia RV 63, etc.– xacones
castellanes i tarantel·les napolitanes es fusionen magistralment amb la música
electrònica (Grégoire Durrande) per tal d’aconseguir més ritme, afavorir la
transacció entre escenes i facilitar el magnífic treball dels ballarins que,
també, procedeixen de diferents àmbits. I encara, una versàtil cantant lírica –la
soprano Heather Newhouse– que, a l’igual dels músics, interacciona amb els
ballarins.

La compenetració és absoluta. I el
resultat és un mosaic magnífic, d’una gran bellesa escenogràfica concebuda per
Benjamin Lebreton i que l’esplèndida il·luminació de Yoann Tivoli
–encertadíssim en el joc que estableix entre la llum freda en primer terme, enfocant
els ballarins, i la càlida, al fons, centrada en els músics–, així com el
contrast entre el fastuós vestuari barroc dels músics i la cantant, dissenyat
per Pascale Robin, i la discreta senzillesa de l’actual per als ballarins
(Nadine Chabannier) reforcen i sublimen.

La coreografia de Merzouki conjumina
harmònicament les passes de ballet clàssic, els moviments de dansa
contemporània, el trance i diverses
formes de dansa urbana i fins i tot les hipnòtiques evolucions d’un darvitx
giravoltant sota la neu, alhora que situa l’home davant el món on viu i en
mostra com s’hi relaciona –de vegades amb una actitud hostil i agressiva, d’altres
inconscient i enjogassada– i dins una atmosfera que tan aviat mostra tons
apocalíptics com alegres i esperançadors– a través d’un fil que sense ser
narratiu, és suggeridor de diversos relats que cadascú es farà seus a partir
del propi imaginari.