L’au Fènix es remunta a la mitologia grega, a una mena de Renaixement que, ves per on, es va utilitzar com a símbol de la Renaixença a principis del segle XX. Té l’estrany poder de regenerar-se i renéixer de les seves cendres cada 500 anys. La màgia i misteri que proporciona aquest personatge l’ha fet servir Harry Potter per a escenes mítiques, que combinen, això sí, amb instants còmics, dels aprenents de mags i la fantasia desbordant de J.K. Rowlling. Si Stravinski va compondre-hi una peça és perquè hi havia una aura que el devia inspirar. La Maquiné juga amb aquest referent occidental, però el buida de contingut, per transformar-lo en el protagonista d’una peripècia d’aventures dramaturgicament planer, pe`ro artísticamnt molt vistós. La canalla queda atrapada, ara el mite de l’ocell etern bastant descabellat.

En aquest marc, La Maquiné ha desembocat la seva fantasia en un conte d’aprenentatge d’un ocell que perd l’ou, distret per la seva darrera ploma. El que hauria de ser una situació tràgica esdevé un quadre d’aventures blanques (tot i que la serp de cascavell assegura que ella s’alimenta d’ous dels pares despreocupats). Recorda més a un Jeronimo Stilton que a una segona part de La historia interminable o, sobretot a la pèrdua de Les croquetes oblidades. La sensibilitat de la companyia es demostra per un codi de formes teatrals, la cançó, la coreografia, les màscares, els titelles i la càmera negra per jugar a màgiques aparicions i desaparicions al costat d’una projecció senzilla però eficaç. La gràcia és que la canalla ressegueixi una trama del Fènix, que va quedant més desplomat, però que no s’hi encaparra gaire, tot buscant còmplices per recuperar la pèrdua la. No hi ha angoixa ni desesperació només un repte a assolir que no òbvia ajudar als companys del bosc. Com si fossin Els músics de Bremen cada ajuda resol un conflicte. Cada escena té una acció, sovint còmica, com l’ou que es troba en el nou dels ànecs equivocat o el conill que es distreu arrencant pastanagues que quedarà seduït per un cascavell gegant. De fons, és clar, la música d’Stravinski fa coixí d’aquesta peripècia enginyosa, que diverteix i distreu la canalla, però que desploma de tot encant màgic l’au fènix. El treball de La Maquiné parteix de l’escolta. Han comprovat que la canalla xala per avisar per on s’escapa l’ou del fènix i per on cal trobar la guineu. Cal reconèixer que té el mèrit d’haver traduït bona part de l’obra al català. Però no sembla que infantilitzar el Fènix sigui la millor clau per donar una referència vàlida als menuts i adults. La narrativitat ofega els instants preciosos que planteja una companyia, sensible i experta a atendre la canalla.