Torna el Leandre proper, que sap sorprendre al públic que el convida a l’escenari sense que l’espectador s’ho imagini. Que hi troba una divertida tendresa, un continu gir, unes ganes de vitjar més enllà amb la imaginació que l’enlaira de terra. Ell és una mena de clochard, que viu per sobre del món terrenal quasi pwr accident. Com Charlot, el seu objectiu és doble: sobreviure al món dels homes que, pràcticament ignora, i volar per sentir-se lliure.

Aquesta peça, que interpreta amb una partenaire, té una imponent estructura però alhora gaudeix d’una senzillesa poètica. Fuig, doncs de l’embalum d’Iceberg que donava molt d’aire al carrer però es perdia la proximitat indispensable per disfrutar de la sensbilitat de pell de Leandre. El viatge d’aquesta parella de clowns sembla que, com Godot, no tingui un final, La poesia està en el viatge. En la perseverància per creure en una idea.

Música en directe, dos intèrprets protagònics i un mosso de sala que reprodeuix les inclemències en un viatge que sempre deixen els arbres, plantats als marges de la carretera, enrere. l viatge, en aquest cas, sí que troba el destí de la lluna, quasi sense buscar-lo. Entossudits en pedalar abandonen el mapa i es deixen endur pe r la intuïció, com un GP,S emocional infal·lible. Quan hi arriben, entenen que ja poden deixar de pedalar i podran viure amb la intensitat la màgia del Rien à dire. Una llar és on un s’hi arrauleix i se sent feliç.