La companyia que, després de Merci Bien, ha construït una parella estable a escena (Marçal Calvet i Clara Poch) amb els muntatges Petits prínceps i Amigoo, ara arrenca amb l’espectacle més circense de tots. Que el va portant a les seves aigües on la música i el cant són un vernís constant. El cant dóna una volada emocional a les accions i els jocs entre els tres artistes (s’hi suma Marta Camuffi). Aquí la trama no importa i sí el joc entre els intèrprets i el públic. Hi ha un ús de les pauses per incitar a la participació i una franquesa en la mirada que es fa impossible no intervenir-hi. Més que narrar, prefereix portar el públic a un estat de curiositat en què els aparells escènics van creixent en complicació i que les ganes d’agradar hi juga un paper central. L’aparell d’equilibri és aparentment inestable, com aquell vaixell de MiraT, que l’any passat va navegar per a la majoria de festivals de Catalunya. Flou papagayo atrapa. 

La companyia fa un pas més. Com Esquerdes de l’Hotel Iocandi saben trobar un equilibri entre els exercicis del circ i la música en directe. El contrabaix, o, ara la trompeta o el violí, donen una calidesa i una autenticitat que atrapa l’espectador. Només cal pensar en altres peces com Rudo, de Manolo Alcántara, per exemple. La diferència d eMumusic Circus és la veu. Ara ja eliminen la lletra.   N’hi ha prou amb la tonada per tensar l’escena i, tot i el micro, no s’imposa com als muntatges de Cirque du Soleil, (Totem, per exemple). Flou Papagayo és una peça que, sense perdre un ritme pausat, va pujant dintensitat fins acabar en un instant màgic fent participar a tothom el vol penjat d’una anella als cabells. Preciós.