CaboSanRoque manté el seu viatge estilitzat per poetitzar l’univers terrenal de la Rodoreda, fugint de les guerres. La terra que respira, que s’empassa cossos i vides batega al sentit dolorós de La mort i la primavera o Quanta quanta guerra. Les pedres floten capriciosament a punt sempre per esberlar l’altre ull a una vaca bòrnia. Els cavalls estan oberts en canal per aprofitar-ne la carn després d’haver-los exigit un esforç inhumà empenyent armes i passatge. Rodoreda transmet olors a les seves narracions i molt de fred. CaboSanRoque ho llegeix com una boira espectral que travessa els cossos dels espectadors. Fan trascendir les paraules de l’autora de La plaça del Diamant, amb les veus de refugiades ucraïneses a Catalunya. Les conseqüències de les guerres segueixen sent les mateixes. La gana fa alimentar-se de carn crua de cavall o de precioses flors. Els fill riu; la mirada de la mare transmet un desarrelament absolut, una necessitat d’acabar amb l’episodi de violència i recuperar els bocins de vida que trobi a la seva llar violada per les bombes.

L’univers sonor inclou citesd ‘Svetlana Aliéxievitx qui, com Rodoreda, descriu els rostres de les dones que pateixen les guerrres quasi un segle més tard (La guerra no té rostre de dona). CaboSanRoque tanca la trilogia literària (després de Brossa i de Verdaguer) amb una instal·lació que és destil·lada com Dimonis però furga en el terrenal de No em va fer Joan Brossa (amb el vídeo de Rocío Molina panteixant, deixant un rastre que projectat capgirat evoca als cels grisos del Centre d’Europa on Rodoreda s’exiliaria). La peça convida a la relectura de Rodoreda. Perquè es percep que hi ha molt subtext que apareix incomprensible per a un espectador mitjà. Aquest Viatges i flors poc té a veure amb els jardins cuidats de flors aromàtiques i vides confortables o, com a mínim, ressignades de la Rodoreda més popular. L’autora va desgranar un dolor als seus darrers papers destriant l’angoixa que va viure: va fugir del franquisme per caure a les urpes del feixisme i de la gana. A diferència d’altres escriptos que marxarien a Mèxic a refer una segona oportunitat (provisional, abans de tornar a la seva llar, un cop acabades les guerres) va optar per una Europa que es fonia entre tambors de guerra i traïcions. El periodisme, la literatura, la vida depenia de la capacitat de respirar en un dia a dia estressant i miserable, unes emocions que apareixen puntualment (en forma de tubs de fang de notes profundes) però que es refreden amb altres dispositius (com ara, martellejant flors de ferro).