Després d’un espectacle de farsa ritual, amb el discurs,una mica esotèrica (Noves espiritualitats per a persones atees), la companyia Atzucac ha abandonat la paraula a Floripòndium (mantenen la cançó, això sí). Es tracta d’una peça de carrer que, a tall de Flautista d’Hamelín arrossega la canalla a partir d’un personatges igualment estrafolaris.

Floripòndium, en realitat, és la presència de cinc personatges (entre flors volàtils com la poncella o altres que recorden a les enredadores que cauen mur avall) un orgullós gira-sol i la pinya malcarada. Aquest darrer personatge, aparentment menfotista, és una mena de punkie en una festa hippie, que suporta les decisions més naïfs (tot i insinuar enuig) i que acabarà celebrant. Estesos en una rotllana amb el públic, asseguts, a sobre del que havia estat la capa del gira-sol, desapareix la jerarquia i comença la complicitat: Les flors necessiten del sol per a créixer i, per això, van ben servides d’unes ulleres tunejades a joc amb un vestuari molt original. Al sol, es torren  flamegen pinyes, gira-sols i també les flors més fràgils. Les regadores, que hauran dut de passeig com un element superflu, passaran a ser cabdals per a la supervivència. I la canalla, un cop entengui la importància de l’aigua en tot el procés de la clorofil·la, els hi serviran de les seves botelles generosament. Amb l’aigua arribarà la catarsi final: un esclat de jardí en una plaça dura, tot un poema per a un jardí ambulant que s’acomiada des de les escales mecàniques de Trinitat Vella.

Un espectacle senzill i efectiu que sabrà trobar nous recursos per facilitar la connexió de les flors més tendres, com la divertida poncella (que rodola, prat avall), o els equilibris de les plantes enfiladisses com pot ser la Clerodendrum ugandense (amb un cert aire de dama anglesa que pren el tè) o la Bougainvillea (més despreocupada, que s’esllavissa pels murs envaïnt allà per on passa. És una troballa que l’aparició de cada personage sigjui d’una forma diferent i que això defineix el caràcter de cada planta. Floripòndium és com aquella ponsètia ben regada que, agraïda, esclata en flors per Nadal.