Moltes companyies de teatre haurien d’aprendre de la coreografia de Flexelf. L’últim treball d’Àngels Margarit rebutja explicar cap tipus d’història i la canalla no l’entén gaire, però no perd passada. Això sí, pregunta sense treure la mirada als cossos que es belluguen entre tuls, blancs vaporosos, acordions i barrets trets de baguls de les golfes. L’obra, que s’acaba avui al Mercat de les Flors, tornarà el mes de març en sessions escolars. Les representacions nadalenques, que es van completar amb tres tallers didàctics al Macba, inciten, sí, a moure’s amb sons electrònics a casa, tot escampant mocadors de seda de la mare, coixins del sofàs, sobre el matalàs i atemptant contra la verticalitat estàtica de les cortines. Ai, la dansa, que dinàmica i subversiva que pot arribar a ser!

La vintena de nenes i nens per sessió (dilluns passat la proporció era de 16 nenes per dos nens només) poden trobar els mateixos elements amb els quals van treballar a les dependències del Macba. Després d’haver tastat mandarines, galetes i suc de taronja. Després d’haver escoltat atentament Margarit com la dansa pot jugar als angles rectes (doblegant cada articulació mecànicament) o amb corbes (perseguint unes formes més inestables i forçosament molt més dinàmiques). Després d’haver après a escriure a l’aire amb la punta del nas, o bé amb el colze o amb l’infal·lible cul (sempre aconsegueix el riure). Després de tot plegat, els nois es desplaçaven a l’espai lluminós de la planta baixa del Macba on jugaven amb tuls, cordes i amb el propi cos. Perquè d’això es tracta. De demostrar que hi ha altres formes de comunicar que la paraula i l’escriptura. El cos, com el moviment, és infinit. I Margarit es deixa seduir per unes coreografies que parteixen d’un element controlable, estàtic per traslladar l’espectador a uns espais onírics. Com els quatre cilindres que es belluguen i xerrotegen com si fossin plantes carnívores, extraterrestres, elements desconeguts. També impacta el sofà que anirà embolcallant la noia mig adormida, fins a descobrir que el moble és un ésser amb vida. Com a La bella i la bèstia? Sí, per exemple, però amb un punt de fuga que es distancia dels roses previsibles. Que tremolin les cortines! (

(Crítica publicada a El Punt el 28 de desembre del 2008)