Claire ens ha enamorat, des de fa anys, pels carrers. El seu personatge clochard és tendre, intuïtiu, empàtic i amb un cor que fa angúnia d’abraçar-lo massa fort perquè no fer-lo malbé. Ara diu que fa el seu darrer espectacle. El cos no li permet continuar fent amb el rigor que ella exigeix el seu treball. La veritat és que, com molts clowns, cada espectacle té molt del mateix de sempre i només algun matís de nou. Perquè s’hi exposen ells mateixos i l’escena ensenya quina ha estat la seva evolució en l’humor, en el contacte amb el públic, de vinculació amb el món (artístic i social).

Ja feia una colla d’anys que Ducreux es movia al voltant d’una estructura d’un arbre sec, esgotat per la destrucció de l’entorn (Refugiada poètica, Silencis). Tenien unes arrels immenses que aconseguien que l’arbre anés sobrevivint Ara, en canvi, l’arbre té tot un altre aspecte: és molt més prim i llarg, més jove. Amb un niu i una caseta per ocells. Amb branques que despleguen unes fulles ben verdes. Es alt perquè reclama el sol imprescindible perquè la clorofil·la doni empenta als nous testimonis.

L’artista, sempre honesta, admet que aquest serà el seu darrer espectacle. S’allargarà en temporada tot allò que el seu cos fràgil li permet, tot allò que la seva consciència d’espectacle ben fet, li permeti. En realitat, com amb Leandre o Pau Palaus (Embolic) el seu encant és l’atenció que procura a les persones que convida a l’escena. Tot és entrega i no sempre els convidats entenen o reaccionen amb la sintonia que la peça sensible requereix. Però ella hi és i compensa amb la seva actuació allò que falta a l’escena. La clau és el joc compartit i alhora una poètica molt personal. Claire abandona l’escenari, se la trobarà a faltar. Però segur que troba altres camins des d’on transmetre aquesta sensibilitat a nous artistes o al públic de sempre, però en un format menys dolorós. La renúncia és, probablement, la demostració més gran d’amor que té ella al seu ofici i un termòmetre de la seva insaciable honestedat.