La dramatúrgia de Teresa Vilardell descobreix un Espriu diferent, irònic, emocionat a l’espectador neòfit. Supera la visió habitual que es dóna del poeta d’Arenys, el del seu compromís amb la llengua i amb la cultura, el conciliador entre pobles… És una reescriptura senzilla, a partir de dades cronològiques i espigolant pels marges una amistat que ha quedat a l’ombra entre Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquell secret que van guadar tots dos i també les seves amigues de viatge per la Mediterrània i l’escriptura (Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola) el manté la dramatúrgia. Segurament, guarden alguns elements que ells mateixos han descobert sumant-se a la voluntat de la intimitat. 

La posada en escena es construeix a base de poemes, cartes, crítiques, dedicatòries… amb algun apunt grotescament divertit que mostra un Espriu jovial. Rosselló-Pòrcel (Salvador Miralles, tot flamarada) va morir jove. I així es mostra. Mentre que l’Espriu (Manel Barceló ben afinat) enfosqueix el seu rostre quan reconeix la sorpresa que, tot i l’enemistat política entre els dos escriptors, el mallorquí li dediqués el seu darrer llibre de poemes, que acabaria sent pòstum. Amàlia Tineo (Fina Rius) guarda tots els secrets sense retrets. És la memòria, la biblioteca d’emocions amagada. I Miquel de Palol?  Fa d’ell mateix, de fill de Muntanyola que no aconsegueix gaire res de les preguntes a la mare sobre la seva relació amb Espriu. Un treball íntim, petit, valent, coratjós que potser és massa gelós de guardar memòria i que tot i la voluntat de ser obert, té passatges encriptats que costen seguir al públic que no coneix massa Espriu. Això sí, convida a llegir, i molt, Rosselló-Pòrcel. I a superar els poemes coneguts del de Sinera…