És una veritable llàstima. L’Institut del Teatre procura donar eines als alumnes que es llicencien amb companyies que viatgen del camí formatiu al professional amb el projecte IT Teatre. Molts cops hi ha grups que presenten els seus treballs de fi de carrera directament a la vessant professional (hi ha molts exemples, però podem recordar el del Feísima enfermedad y muy trista muerte de la reina Isabel I de La Calòrica; o el 9to5 d’Epidèmia Teatre, recentment). L’any passat, van construir un show televisiu incendiari amb Amnè(i)s(t)ia. La voluntat és que el grup assenti arrels i esdevingui companyia per a poder mantenir-se en l’esfera professional. El dispositiu rebel de Roger Bernat no hi ajudarà pas, ens temem. Hi ha moltes vies d’aigua en aquest vaixell (provocats, intencionadament). Però que s’enfonsa amb la mateixa velocitat que el Vasa d’Estocolm. I no dóna, per ara, opció als intèrprets a treballar coralment.

Anem a pams. El dramaturg va voler rebel·lar-se als que el titllen de fer un teatre gens representant, en què no hi naveguen les emocions. Per això, va acceptar el repte de construir una obra a partir del riure i el plor. Simplement, Sense connexió psicològica, ni trama argumental o tesi filosòfica. L’experiment pot ser interessant a nivell teòric, còmic per alguns moments  surrealistes a l’escena (defensada amb tota l’entrega i coneixement dels llicenciats, per cert). Però Bernat (que ja va treballar com a enfant terrible en què ell mateix apareixia d’actor fa un pila d’anys) enerva la paciència altra vegada. Aída Pallarès ja va fer un avançament de les pretensions del muntatge amb l’article sobre l’assaig obert de Factoria Grec.

Si es volia fer un teatre sobre emocions, és estúpid creure que la seva expressió ja porta implícita l’emoció: És la tensió dramàtica o la situació d’escena el que provoca el plor i el riure, evidentment, no pas al revés, com es comprova si més no en aquest experiment). Roger Bernat sí que excel·leix amb les propostes de teatre document (Numax Fagor Plus, 2014), també un punt lúdic i que incita la participació del públic.

En aquest treball, es permet arribar tard i sortir abans d’hora, amb el risc de ser aplaudit o plorat. Amb una complicitat perillosa si l’espectador no es mostra còmplice. No calia fer un experiment tant allargassat per fer la prova. I hagués estat convenient treballar més el treball coral (amb o sense fragments d’Oncle Vània de Txèkhov, això és indiferent). També a We need to talk tornava a presentar una maratoniana sessió que no portava gaire enlloc: en aquella ocasió es proposava als espectadors que doblessin els actors en escenes de ruptura de parella mítiques del cinema. Ni actuant-hi se sortia d’un ensopiment general. Si Roger Bernat controla la intervenció amb els espectadors Domini públic o La consagració de la primavera, per exemple, i ara tenia l’opció de tornar a comptar amb actors i dramaturgs hagués estat millor plantejar un treball coral, provocador si es vol també,però que tingués més consistència que la peripècia superficial de si ell fa un teatre  fred, o no. El que demana l’espectador és sacseig. Sigui com sigui. Ballar o cantar Verano azul, Star Wars o Queen (és indiferent), passada la pàtina melancò,ica i divertida, queda en res, patina per sobre. I els actors tenen ganes de mossegar. Més enllà de la provocació escatològica (per cert, amb un element inflable que ja circula pels carrers amb Tufff! Ànims!