La Veronal ha volgut afrontar un espectacle per al públic adolescent. Ho ha fet, partint, amb honestedat del seu bagul dels adolescents que van ser. L’acumulació dels anys no anul·la les vides anteriors, si no que les juxtaposa: Una persona adulta, es adolescent i és infant, alhora en el seu present. Marcos Morau amb un enginy escènic digne de les sorpreses escèniques d’Opening night i lluny de la foscor de Vorònia (on la porta de sortida era un ascensor que duia als inferns) ha caigut en un equívoc ingenu: S’ha cregut que el reflex (el seu record) coincideix amb la realitat. Ho podria ser si hagués pres un aire de descobriment, però el poc text projectat el trasllada a una ensenyança de tiet benintencionat però que no se l’escoltaran els joves. No es pot fer un espectacle d’adolescents des de la mirada de l’adult; s’hauria d’escriure des dels joves que van ser. Un jove no pot acceptar la mirada d’un adult; es construeix els seus referents, s’equivoca i corregeix fins a fiar-se del seu nou jo.

El viatge oníric que sovint plantegen les coreografies de La Veronal és, ara,un món nou inquietant per la tensió en la confrontació entre el que un és físicament i el que vol arribar a ser. Té un cert regust a Peeping Tom (À louer, Tryptich). Marcos Morau és honest i aclareix que ha ideat un imaginari de l’adolescent dels 13 als 15 anys que va ser. Entén que avui, si tingués aquesta edat, percebria el món de manera diferent. En aquest sentit, la proposta connecta generacionalment amb els espectadors que van ser adolescents coincidint amb els artistes de la companyia. Sí que és possible que transiti pels universos de descobrir el món i prendre-hi part, però no sembla que el desplegament sonor i visual (de producció europea amb mitjans que fan possible el que imaginen aquelles quan van ser joves) sigui un mirall per als que avui estan de vacances de l’ESO i intuint el batxillerat.

La peça queda dividida en dues parts significatives: Primer, hi ha una voluntat de sentir tot, d’armar-se d’opinions per tenir-ne una pròpia i abandonar els jocs infantils (en prou feines hi ha coreografia); a la segona part, ja s’atreveix a intervenir sent protagonista de la seva pròpia història i la dansa esclata en la caixa blanca fantàstica. Com als contes Tria la teva aventura, decidir una acció etiqueta l’individu i implica descartar els altres possibles jo. La Veronal ho explica des de l’expertesa de qui ho ha viscut, un punt doctrinàriament; no és la millor recepta perquè els joves es facin seu aquesta proposta.