Martí Soler estrena un muntatge que té bones idees, però que es perd en la voluntat de filosofar per dotar de transcendència un quadre que és plàstic i suggerent. En la mirada perduda, en l’exercici poètic i, per tant, gens útil, en la pintura que tenyeix el terra (i després el rostre de l’artista) ja s’hi intueix un aire de Godot, de l’absurd per un personatge desorientat, que vol empatitzar amb tothom, però que escup una raresa que el fa inabastable.

El racó on desenvolupa la seva actuació garanteix intimitat i la distància curta imprescindible per a respirar la inquietud de la proposta. Però no sembla que ajudi el desnivell del terra i les rajoles que patinen per desenvolupar les acrobàcies amb roda Cyr. Té moments preciosos com la seva entrada arrossegant la butaca, o lmovent-se sense tocar l’escultura inestable dels tres aros encreuats. Quan els empeny busca una transcendència amb el gir sobre sí mateix com si fos un dervitx, com aquella coreografia magnètica 360° de Raquel Gualtero.

El problema és la seva insistència amb la paraula, que despista perquè tant deambula per Beckett com recita Pessoa. I el cos, que tan bé ha cuinat una intensitat amb el moviment, perd la densitat amb una conversa estèril i amb una gesticulació que desaprofita l’exercici acrobàtic anterior. Llàstima.