El mar no entén de límits de temps ni d’espai. Per això, els ballarins ja estan movent-se (aparentment escalfant), mentre el públic s’asseu. Fins a 19 ballarins de la Cullberg Ballet que formen tres grups canviants gràcies al seu vestuari. No hi ha un patró de moviment concret per cada conjunt. De fet, les dinàmiques de moviments són canviants, fluctuant, com quan puja i baixa la marea del mar un matí sense núvols d’onades llargues i calmoses.

Deborah Hay és una coreògrafa activa, que està a punt de celebrar els 80 anys. Quan va dissenyar la peça amb la Cullberg, al 2015, ja estava en la dècada dels 70. Treballa una dansa contemplativa, que projecta sensacions als espectadors des de les mirades neutres dels intèrprets. és el moviment que genera l’emoció, i no una emoció la que provoca una projecció en forma de dansa. No hi té gaire res a dir. És una invitació tranquil·la a sentir el pas del temps. EL’escena està emmarcada per una il·luminació que no es modifica i per un linóleum blanc que marca un angle de 90 graus amb el fons. I que està retallat als seus contorns per un linòleum negre. Però, trencant la convenció, els laterals també són escenari. De fet, el sostre del blanc està il·luminat a mitges perquè la immensitat (l’infinit que proposa la peça) quedi mesurat a una dimensió humana.

El moviment va desenvolupant-se amb instants d’absolut silenci i altres d’una remor musical que acompanya. Tot i que els 19 ballarins tinguin un llibret diferent, es van adaptant a cada situació, com quan del moviment individual es passa a les parelles. O quan del moviment per terra (estirats o de genolls) van sorgint els que s’alcen i superen la dinàmica. Els moviments corals no són bruscos, si no que, van comprimint-se i expandint-se com un batec del cor, com el caprici de les onades a la platja. La invitació és a ser-hi i a compartir-ho. I, les aturades i les noves arrencades paulatines, no volen traçar cap discurs; només el de permetre que sigui cada espectador el que decideixi quin artista seguir. Perquè l’espai i el nombre de ballarins, que no surten d’escena fins al quadre final, és tant divers que cal prendre una decisió i optar per un conjunt o un altre. Com en el mar, les corrents arrosseguen sorra, algues i aigua, barrejades. Per això, els cossos dels tres grups de vestuaris es confonen contínuament i, només puntualment tracen una diagonal per grups. És una peça per deixar-se portar i signar un pacte secret amb els ballarins als qui es decideix anar perseguint. Les complexitats dels cossos són molt diversos però, en general, tots els moviments són (encara que potser angulosos) harmònics, tranquils, de desplaçaments immensos trobant els espais buits per l’escenari, omplint-lo d’una ànima calmada.