Fight – Lasala

El grup basc Lasala ha presentat la seva nova producció, en gira per tot l’Estat: “Fight”. Ben coneguts pel públic de la Fira, són un paradigma com a model a seguir en les peces curtes i de carrer. En primer lloc per la qualitat tècnica del material que presenten. Imprescindible, en aquest capítol, és clar, comptar amb dues ballarines precises i impecables: Garazi Etxaburu i Paula Parra. S’hi ha de sumar una direcció sempre atenta a simplificar i concretar al màxim la coreografia: Judith Argomaniz amb el suport de Jaiotz Osa. I una idea clau, específica, que es pugui explicar en quinze minuts, sense derivades impossibles i el màxim de neta per al públic, en aquesta peça al voltant del binomi de la lluita humana, com a element de vinculació primigeni de les comunitats. Així construeix aquest grup un èxit darrere d’altre. I el que és encara més interessant: amb un llenguatge coreogràfic, una expressivitat corporal i un catàleg de moviments que enganxa tota mena de públic: per la seva actualitat, modernor i, alhora, vinculació indestriable amb la formació més clàssica i en contemporània del seu elenc.Publicat a El Temps de les Arts

Un duet amb una interpretació fina, ajustada, que mostra dues maneres de dansar i una aparent discussió sobre quina forma artística s'ha d'imposar a l'escena. Però hi faltsa molt brou i cal ensenyar molt millor quin és el debat. Es tracta d'una peça breu que, aparentment, podria créixer en una peça de major dramatúrgia i en la que hi caben (i s'hi recomanen) poder ensenyar els seus antagonismes. El final, resol, de forma ben abstractales seves cpntradiccions. com l'energia positiva i negativa s¡'atrauen perquè totes dues beuen de les mateixes ganes de ballar. Les dues formes en tot cas, juguen amb les torsions del cos, amb els llargs despla+çents i en mantenir-se amb la verticalitat.Los Moñekos van converttir en dansa una lluita, en la seva clau de dansa còmica (Yi-ha i We-ding!). Buida però vistosa i que diverteix a la canalla. La patacada sempre ha estat un recurs (i només cal pensar en el Mort de riure, de Los Galindos, per exemple). Aquest treball, en tot cas, planteja una çnova forma de lluita, emulant les competicions de hip hoip i només apuntant-ne puntualment en la seva coreografia. No hi ha l'espectacularitat ni l'exhibicionisme, si no una estima per allà com es balla, per allò que s'és. Senzill, s'intueixen molt més plecs que facin complexa i més interessant.