Ja ho insinuava Jan Vilanova a hISTÔRIA. Sovint, les cròniques de la prosperitat d’una ciutat es llegeixen de forma ben diferent si s’escolta els testimonis dels que van viure el canvi, les que ho van transformar amb les seves mans (Forasters vindran…). Una bona prova és, probablement, sense adonar-se, aquesta coreografia sobre l’aparició de la fàbrica téxtil a Manresa, llavors coneguda com a Fàbrica Nova. Si s’escolta el vídeo institucional, la fàbrica va portar entusiasme, feina i progrés a la capital del Bages, amb uns empresaris generosos, preocupats pel futur dels seus treballadors. Però els quadres que es ballen ensenyen el joc de la canalla, la feina esgotadora a la fàbrica i la por perquè cap capatàs s’obsessionés amb una noia que passaria a ser joguina trencada, amb facilitat. El testimoni de Fiblades, de fet, coincideix amb altres peces que proven de rescabalar la feina i la pobre situació social i econòmica de les treballadores a les colònies tèxtils. Sigui en forma de dansa contemporània (Unravel) o d’adaptació del llibre homònim signat per la historiadora Assumpta Montellà a El silenci dels telers.

La Llançadora, una iniciativa que aplega diverses entitats de cultura popular de Catalunya Central per a fer projectes ambiciosos, ha rebut el suport del Pla d’Impuls a la dansa d’arrel. Planteja una coreografia molt narrativa. Es recullen moments de feina a la fàbrica. I sobretot, en els seus descans. És lògic que les hores a la fàbrica quedin reduïdes al mínim (seria altament repetitiu) però caldria tenir la sensació de presència constant (amb breus repeticions entre les escenes, per exemple. O mantenint-les en un marge per donar la sensació de torns laborals que van intercanviant treballadores). La vida a les fàbriques tèxtils es realitzava en les hores de descans. I és això el que recull la peça. Certament, té moments preciosos en què els balladors es barregen entre el públic amb les seves cadires d’època, en moments de pausa, preparant-se per la seguent intervenció. És una idea molt encertada perquè mimetitza amb els espectadors que se senten com elles, empatitzant més encara quan tornen a l’escena.

El cos de ball és majoritàriament femení. Com a la fàbrica, la diversitat d’edats, de cossos, contrasta amb una certa uniformitat de vestuari. La direcció ha tingut molta cura en donar moments de ball per a tothom, i de poder donar major rellevància les que tenen una dansa més segura (les que els seus braços projecten; la mirada és decidida; els peus, volen). El final és viscut com una gran festa (amb la directora artística Núria Hontecillas ballant també entre la comitiva). Sens dubte, un encert també traslladar la coreografia a una de les naus abandonades de la Fàbrica Nova.