SiNOPSi
ARTICLE
«Crònica tercer dia» | Por Aída Pallarès
Reflexions a posteriori del tercer i últim dia del festival Sismògraf: Primera: la dansa és integradora. No té edat, ni classe ni sexe. Segona: Que s’aparti el Barça que arriba la Veronal. Per què dic tot això? Perquè dissabte al matí Arantza López va recórrer mig Olot arrossegant 100 quilos de sorra per tal de denunciar el pes que (encara) carreguen les dones en l’actualitat. Una mena de Conillet, de Marta Galán, portat a l’extrem. L’objectiu de l’espectacle, a més de denunciar les dificultats d’alguns actes quotidians com la feina, l’empoderament polític i personal o la família, era que qualsevol persona proposés a l’intèrpret prendre-li el relleu. Cordar-se els velcros al cos i continuar caminant. Doncs bé, els prejudicis ens van dur a alguns a pensar que pràcticament ningú s’atreviria. O com a molt algú del sector o la professió. Patapam, sorpresa: més d’una i de dues i de tres persones que a can Twitter catalogaríem com ‘gent d’ordre’ van acceptar el repte. Amb prou feines podien moure les cames i avançar cap endavant,-100 quilos són 100 quilos!- però com diu la dita, qui dia passa any empeny. I elles ho van intentar. Potser és cert: la dona del sac som totes. Bravo. Segona raó: Perquè dissabte a la tarda a la plaça Major (aquest cop amb cadires, tot s’ha de dir) hi van coincidir més d’un centenar de persones de classes socials i econòmiques ben diferents. I per veure, ni més ni menys, que un espectacle de dansa urbana. Dues hores de hip-hop, Breakdance, Popping i jam session inclosa. I de regal, la tercera raó: Poques hores més tard, alguns nens al·lucinaven amb UnDosTresUnDos. Un espectacle on dos ballarins recorren al cos i la veu per preguntar-se què és el flamenc. I sí, d’acord, trenca amb aquesta llengua no escrita i Quesada afirma que “no és una peça de flamenc”, però hi ha molts moments de ball en silenci, de moviment i prou. O del cante jondo més profund. I els nens (i els adults) s’ho miraven bocabadats. La dansa no té fronteres, el flamenc tampoc. I ara sí, passo a explicar la darrera gosadia: El retorn de la magnífica Siena coincidia amb el partit del Barça Madrid. Una hora abans de l’espectacle els bars d’Olot estaven plens a vessar de gent sopant o fent un parell de tapes. La primera deducció a la qual vam arribar tots és que tothom preferia menjar abans del partit i no durant o després. A les nou vam canviar d’opinió. Al Teatre Principal no hi cabia ni una agulla. És més, va haver-hi gent que es va quedar fora. Que s’aparti el futbol, que s’aparti el Barça, que no hi ha qui atura La Veronal. Per cert: si també vau sortir de Siena amb unes ganes irrefrenables de llegir-vos la història de l’art sencera, recupereu els tuits explicatius que va fer el genial Miquel del Pozo. Se l’hauria de contractar abans de cada espectacle de la companyia.
«Crònica segon dia» | Por Aída Pallarès
Per què s’ha d’anar a Sismògraf? Per què no esperar que l’espectacle d’aquella companyia que tan m’agrada arribi a Barcelona? Fàcil: perquè només en un festival passen coses com les de divendres: veure, en un mateix dia, tres espectacles totalment diferents però connectats entre si. Tres reflexions sobre la societat en la que vivim i la manera que tenim de comportar-nos (en massa o individualment): Molar, de Quim Bigas, Si sabes lo que hay d’Ernesto Collado i Públic Present 24 hores, d’Ada Vilaró. Divendres a les 18:30 de la tarda Ada Vilaró es va desprendre del mòbil, els diners i el DNI i es va asseure en una cadira enmig del passeig d’en Blay. S’hi va estar exactament vint-i-quatre hores, fins dissabte a la mateixa hora. Per què? Vilaró explicava que “aquesta performance és una aposta radical i de compromís per potenciar l’espai públic com a lloc de trobada i de diàleg”. I per què callar? És el que tots ens preguntàvem i, personalment, crec que potser el més radical (i necessari) que podem fer en la societat actual és no parlar. Callar durant vint-i-quatre hores i observar com reacciona la gent davant el silenci, aquell gran desconegut. Hi havia qui també callava, altres sentien néixer la necessitar de cuidar-la i alguns només l’observaven. Durant aquelles hores li van posar un toldo quan va començar a ploure, li van portar menjar, aigua, te calent, una estufa, mantes i, fins i tot, uns nanos es van quedar a dormir amb ella en una tenda de campanya. Van optar per anar a la discoteca fins les tres de la matinada i, després, quedar-se amb ella. No sé si l’acció d’Ada Vilaró va potenciar l’espai públic com a lloc de trobada, el que sí sé és que ens va permetre recuperar la fe en la humanitat. De fet, el primer que va fer a l’aixecar-se i parlar va ser donar les gràcies. En realitat, però, som nosaltres que li hem de donar les gràcies. Una perfomance, una reivindicació de l’espai públic i una lliçó de vida. A pocs metres, un carismàtic Quim Bigas presentava Molar: un solo de dansa sobre la felicitat i les imatges estereotipades que relacionem amb l’eufòria i el benestar. Ens va fer cantar, saltar i ballar. Una acció radicalment diferent a la de Vilaró però alhora efectiva ja que som molts els que vam sortir d’allà una mica més contents. Definitivament tenia raó: ‘Bucay me chupa el sobaco y Coelho también’. I del carisma de Bigas vam passar al d’Ernesto Collado. Un creador que ens sorprèn muntatge rere muntatge, un mestre de l’autoficció. Si sabes lo que hay és una pràctica-ritual que ens impuls a pensar a través del cos i del moviment, un divertimento amb una forta càrrega de crítica social. Vam fer equilibris, posturetes més propies de ioga i ballar el Bolero de Ravel com si fòssim en un concert de Radiohead. Collado remou per dins i per fora. Hi ha coses que només passen a Sismògraf.
«Crònica primer dia» | Por Aída Pallarès
Dia 1. L’arribada. Acreditar-se, arribar a l’hotel i descarregar la bossa. Primers pensaments: diumenge, abans de marxar, he de comprar patates d’Olot i un parell de fuets d’Oix. Primeres sensacions: Sismògraf ha crescut i seguirà creixent. Tot just som dijous, els teatres ja estan plens i la ciutat es comença a tenyir de color blau cel. Primera parada: Teatre Principal. Objectiu? Veure Hypernatural, de la companyia Konic. Les expectatives, en general, són altes. Em trobo amb l’Héctor, un company teatreru que actualment treballa a Montcada i, tot i que haurà de marxar a la nit per feina, ha decidit venir. També el Ferran, que no se’n perd ni una tot i viure a Barcelona. O la Cristina i en Xavier, de Figueres, uns apassionats de les arts escèniques que, només amb cinc minuts, ens fan recuperar la passió pel teatre. Primera diferència amb altres anys: fins i tot en espectacles de sales hi ha molts més ciutadans. De fet, bona part de la premsa i els programadors encara estan arribant. Arribaran demà, quan Sismògraf es converteixi totalment en una fira. En el mercat de la dansa. Però d’això, en parlarem demà. Al que anavem: Hypernatural. Fa aproximadament uns vint anys que la plataforma artística Kònic thtr aplica i barreja les ‘noves tecnologies’ i els recursos multimèdia a la instal·lació, la dansa i el teatre. Segons el programa de mà, Hypernatural és un site-specific per dansa, música i imatge en moviment on existeixen peixos fluorescents, aus sense plomes i tomàquets més grans, rodons i vermells. Explora, i cito textualment, “la relació amb l’entorn a través dels vincles amb el color, la llum, els objectes i la seva representació” Segons el programa de mà? Doncs sí. Perquè una cosa és la teoria i l’altra com ho dus a la pràctica. Sobre el paper pots tenir una idea boníssima, brillant, però encara no és un espectacle. És, més o menys, el que ens vam trobar a Hypernatural. Una (bona) idea rere l’altre i tot junt a la batedora. I de les de varetes, és clar. Res de Thermomix. Potser el problema és que tecnològicament ja hem vist de tot. Hem vist robots interpretar Txèkhov, ballarines dins d’un cub d’imatges en moviment i el genial Harket-Protocolo (un dels pocs espectacles que integrava totalment teatre i tecnologia). Per tant, el mapping i les projeccions de diapositives ja pràcticament no ens sorprenen. En canvi, els que sí que ens van sorprendre i molt van ser els XeviXaviXou amb 'Follow the leader'. No només es van posar, en poc més de cinc minuts, el públic a la butxaca sinó que van presentar un espectacle divertidíssim i més intel·ligent del que sembla sobre el fenomen fan. D’Elvis a Madonna passant per Los Pecos, Janis Joplin i molt més. Repetiriem. We need a hero… Fotografies: Martí Albesa
