La Cia. Berta Baliu ha demostrat que és posible fer el pom d’adalt (el que vindria a ser una torre de tres) d’uns castellers fent ràpel per una paret. La dansa vertical (sempre espectacular pel seu risc i perquè trenca amb la lògica de la gravetat) s’ha reinventat. A Pilar de dos (Premi Delfí Colomé 2017) les dues noies jugaven a posar-se la faixa convertnt-la en una peça coreogràfic. I fent el castell, com qui diu estirat a terra, horitzontalment. Ara, Fargar, permet que es mantingui l’horitzontalitat però penjat d’uns 10 metres en una paret. I també contempla l’exercici de posar-se la faixa penjat de la corda i, evidentment, jugar a una coreografia aèrea, més clàssica en la dansa vertical (però no per aixó menys difícil de realitzar).

L’acció coreògrafica s’acompanya d’una base musical i una gralla que toca a quarts per anunciar que el castell, efectivament, fa el seu intent de carrera i descarregar. Un complement molt coherent amb la proposta però que queda massa distant respecte els ballador. Si es pogués apropar la instal·lació sonora a mitja alçada (al concervatori hi havia un terrat que podria ser de molt fàcil accès, li donaria una unitat meravellosa. I potser, fins i tot, s’establiria alguna mena de diàleg entre la música interpretada en directe amb els quatre balladors/ castellers de l’espectacle. Molt recomanable per la seva originalitat i espectacularitat.