Fang

La companyia Animal religion s'ha caracteritzat per una desinhibició que, generalment, és molt fresca i que aporta llum a l'escena, un aire positiu, de permetre que tot sigui possible de qüestionar. Des de la mateixa gravetat de la Terra. Perquè Animal religion és una companyia de circ, principalment, i la base del seu treball està en l'acrobàcia i la renúncia voluntària a les lleis de la física més mundana. Quim Giron repeteix amb un solo. Si ja era intrigant aquell Indomador, ara es constitueix com un homínid curiós, que descobreix incessantment. Com un homo faber que prova la capacitat del fang. És un element més espès que l'aigua i permet construir-hi escultures deformes que, com el Rudo de Manolo Alcántara, des d'on practica l'equilibri des de l'aparent inestabilitat. Giron s'abraona sobre la mole de fang disposat a dominar-la. El cos no pot amb la massa, sense l'aparició dels elements rudimentaris (però altament efectius) que la desfan com un formatge de bola amb un ganivet. Aquest Fang no necessita la construcció enorme sobre la qual Miquel Barceló i Josef Nadj deambulaven en el seu Paso doble. En un mur viu, els dos artistes s'hi endinsaven i eren escopits com si la massa de fang fos un monstre benèvol fill de les pintures negres de Goya. En aquest cas, Giron es construeix una màscara que també mira, olora, i escolta (un cop, s'hi enganxa dos pedaços de fang). És una màscara que les ombres li poden atorgar una imatge terrorífica però el posat tranquil, gens amenaçador de la resta del cos el desarma, el fa extremadament lleig però tendre i que es deixaria amanyagar com una bola de fang fresc. La recerca de Giron en aquest treball és fins a la profunditat. Però en comptes d'anar a parar a un racó mes fosc i antipàtic, hi emergeix un to empàtic, pròxim, juganer, que juga amb un element noble com Joan Català ho feia amb un tronc de fusta a Pelat. El fang sembla revelar-se com un element creatiu en l'escena. Perquè, Roberto Olivan va estrenar, en la darera edició de Fira Mediterrània Socarrel, un treball en què les soques dels arbres, la veu polífònica i unes planxes de fang doten a la dansa una fisicitat honesta, primitiva, fèrtil. També Giron sembla haver escoltat uns cants similars d'aquest material (de fet, bona part de l'espai sonor es realitza amb elements que ajuden a manipular-ho de manera artesanal). Genial, de nou. Vénen ganes de jugar-hi, d'embrutar-se, de fer-hi equilibris, de provar de dialogar-amb una terra massa espessa, en realitat, perquè hi pugui respirar la vida. De fet, la construcció d'un escut de fang que l'atenalla evoca aquella falsa supervivència de Dies feliços, de Samuel Beckett. Però sense necessitat de la hipocresia ( o potser ingenuïtat?) de Winnie. Giron li dóna una llum al seu homo faber que redimeix, allibera. 

No es tracta del mai vist, però potser és el mai vist en el terreny de l’acrobàcia. Fang és en tots els sentits una obra oberta, un joc acrobàtic sobre un bloc d’argila. Una dansa acrobàtica que va transformant el bloc inicial. Aquest comença sent una mena de pedestal per a l’acròbata: a mesura que Quim Giron interrelaciona amb la matèria, aquesta varia la seva forma establint-se un diàleg, primer tímid i cada cop més agosarat, en una mena d' in crecendo que acaba per fondre l’home i el fang en una sola cosa. El resultat és sempre incert i canviant, hom veu a l’escenari clarament i diàfan, allò que Umberto Eco (La definició de l’art) anomenava la formativitat de la forma i de la matèria. La força transformadora de la matèria versus la força transformadora de l’home, un dol de titans -amb tots els ressons mítics que això comporta-, un diàleg a voltes dramàtic, però que Quim Giron ha volgut establir un clar predomini del còmic. Malgrat l’aposta per la comicitat, la tensió dramàtica es manté en tot moment, al cap i a la fi, la lluita de l’home per transformar la matèria forma part essencial de la història de la humanitat. Per remarcar encara més la idea essencial d’un espectacle que es construeix en tot moment a escena, hi ha la percussió de Joan Cot. Percussió sobre fang o altres materials, jocs amb aigua, fusta o algun instrument més convencional, amplificats i, també transformats, per la taula de so. La banda sonora es contrueix davant els ulls embadalits dels espectadors. Un altre aspecte de l’espectacle que es va construint a escena és la il·luminació: Joana Serra, comptem que a partir d’un disseny preestablert, va modificant i enfocant les accions des del seu ordinador dins la pròpia escena. Ambdós juguen els seus instruments en els marges del rectangle essencial que amplifica també el bloc inicial d’argila. El 2009 vam poder veure al Lliure la performance Paso Doble que Miquel Barceló i Josef Nadj havien estrenat el 2006 al Festival d’Avignon. Aquest espectacle es troba en la mateixa línia però amb el valor afegit de la intervenció directe i formant part de l’escena de tot l’equip artístic. Virtuosisme acrobàtic amb una posada en escena innovadora que mereix tota mena de reconeixements artístics.

El montaje mezcla circo con las nuevas dramaturgias.  El barro sirve para construir un y cien personajes: el hombre contra el barro, el barro como refugio, el barro como vestimenta interior y exterior. El hombre entendido con su relación con el hecho natural: los movimientos más primitivos dan fe de ello.A parte del juego con el barro, la parte más destacada del montaje es la impresionante aportación del espacio sonoro, realizado en directo y con materiales tan simples como un cuenco con agua.Quim Giron realiza todo un ejercicio de fuerza, de músculo en la deconstrucción del gran bloque de barro que nos recibe en la apertura del espectáculo. Un espectáculo donde la poética está muy presente y donde el público tendrá que diferenciar o no entre humanidad y el fango.(...)