L’últim dia de Fira Mediterrània, quan semblava que ja s’ha posat tota la carn a la graella, vaig poder veure per primera vegada una creació d’Inka Romaní, coreògrafa i ballarina del País Valencià, amb un espectacle que de fet cristal·litza la rauxa desacomplexada dels valencians.

La peça parteix d’una investigació teòrica sobre el Fandango del seu poble natal, recerca feta per la seva cosina (com explica al pòdcast de la Fira). A partir d’aquí ella amb el grup de ballarins realitzen un treball de camp sobre la pràctica i la corporeïtat d’aquesta dansa tradicional, posant-la en relació amb les danses urbanes, per buscar noves maneres de mantenir viva la tradició i el seu caràcter ritual comunitari.

Això justament és el que tenen en comú amb les danses urbanes, la diferència és que unes, les populars, tenen un imaginari i procedència d’un context rural, mentre les urbanes, tenen un imaginairi i context justament urbanita. Però a la fi, dues dansa populars que tenen molt a dir-se entre elles en matèria de coreografia, musicalitat, estètica i performativitat.

Un espectacle que arriba com una onada d’aire fresc que encaixa com l’anell al dit amb l’ADN Fira Mediterrània.