“Atletes, baixin de l’escenari” diu un disc de
Manel. Però no, aquí no es tracta de baixar sinó d’estar-s’hi al màxim possible
per tal d’assaborir la bona estona que ens faran passar el conegut mim Patrice
Thibaud –a qui ja vam aplaudir en dues edicions anteriors del Temporada Alta– i
el seu company de fatigues Philippe Leygnac; un tàndem sensacional que, amb
calça curta o amb xandall, viurà peculiars situacions esportives per mostrar,
precisament, l’actitud menys positiva d’alguns dels seus representants:
l’egocentrisme, les enveges, rivalitats personals… 

Fair-Play encadena un seguit d’esquetxos concebuts des d’una òptica humorística –de
vegades tendre, d’altres picardiosa i algun cop lleugerament escatològica– generadora
d’un somriure permanent que també pot desfermar-se en riallades incontenibles: el
de l’entrenador de futbol o el dels “abdominals” en són un bon exemple; ara bé,
el que s’emporta la palma és, sens dubte, el de la gimnasta rítmica. Recordar
aquell sublim “sssup!” que acompanyava les seves evolucions amb la cinta esdevé
francament terapèutic.

Imaginatiu, mal·leable, expressiu i amb una
tècnica interpretativa acuradíssima, Thibaud dibuixa els seus personatges amb
quatre ratlles magistrals, i el retrat –poètic, irònic o una mica cruel, però
sempre original– li surt rodó.

Al seu costat, i no només com el complement
ideal que monsieur Thibaud necessita,
el petit gran Leygnac; un músic excel·lent i polièdric que tant se les heu amb
el piano com amb la trompeta o el hang
per configurar i definir ambients –jazz i boxa– o potenciar l’aspecte còmic de
diverses situacions.

Pràcticament sense escenografia, a banda del
piano, els elements essencials que convertiran l’escenari en una pista
d’atletisme o de tennis, en les dutxes d’un estadi o, si convé, en un hipòdrom,
seran el vestuari, una banqueta i un camaleònic megàfon que tan aviat serà la
torxa olímpica com una utilíssima llanterna.