Set hores d’espectacle es poden plantejar des de la perspectiva d’un rigor escènic cartesià o des de l’esperit lúdic. Albert Arribas,
si atenem també a precedents de muntatges seus com ‘Sala de miralls’,
se situa en la segona opció, afegint un punt iconoclasta que apunta a
l’essència mateixa del teatre i la seva mentida constitutiva. La nova
creació, ‘F.R.A.U‘, replica estructura de l’anterior, canviant els dietaris de Feliu Formosa pel recull ‘Quadern del frau’ d’Albert Balasch, una tempesta de prosa poètica que acaba per xocar contra les fronteres mateixes del llenguatge.

La
transformació escènica del text combina, per una banda, tedioses
escenes performatives on la companyia prepara la representació; de
l’altra, trobem les interpretacions de fragments del ‘Quadern del frau’
que són d’una densitat quasi lisèrgica, difícils de
seguir, amb accions que no sempre juguen a favor del text, com és el cas
de la llarga escena on les actrius fingeixen el plor fins a desdibuixar
el sentit de tot el que es recita.

Més encertada resulta la intervenció d’Albert Prat,
que amb un deix d’impostura sap portar-se al seu terreny la part
central del llibre, també l’epíleg que ens recorda el sentit global:
“cantem la ficció perquè és l’única manera de ser veritat. I som frau”.
Un solemne Oriol Genís afronta la part final entre
l’epifania per la mentida revelada i la màgia despullada del llenguatge
alliberat per les circumstàncies.

Pinzellada quasi supèrflua és la
incorporació del fragment en clau documental de Jordi Collet i Ferran
Dordal on s’explica la història del grup pop del Maresme La Suerte Pezmaquina.
Per contra, el col·loqui d’anàlisi de l’obra que s’introdueix a mitja
representació resulta crucial. Aquí, el director en persona i
l’antropòleg convidat, Octavi Rofes, engeguen un harakiri argumentat
destinat a ridiculitzar tot el que acabem de veure, inclosa la mateixa
conversa entre els dos. Entre la genialitat i el desvergonyiment, entre
la crida a l’acció i el nihilisme, Arribas mimetitza de forma escènica
el suïcidi literari del text de Balasch, set hores confessades com “una
operació de màrqueting”, una provocació en forma de marató escènica que
ens recorda que “el teatre sempre està mentint, sempre és un frau”.