Per trobar l’equilibri o per desplaçar els contrapesos d’una balança per mantenir el llistó estable cal molta calma, corregir afinant amb una ploma, com una fina funambulista. Per això, jugar amb bombones de butà com a contrapès, o com a peana per fer-hi la palanca és una provocació molt arriscada. En aquest exercici de deliri els elements són indispensables per demostrar el gust pel risc i l’excés. Des del principi, en què un acròbata amb cadira de rodes es converteix en el primer contrapès mòbil. El joc dels tres personatges, gamberros excèntrics, amb les bombones és d’una coherència explosiva.

La clau parteix d’una suposada enemistat entre els tres; es deleixen per fer-se la punyeta els uns als altres, sense importar que un d’ells sigui menys autònom que els altres. No li serveix el paper victimista d’inferior, si no és per jugar a favor de la seva trapelleria. Ni tan sols el públic surt indemne de les seves bromes amb els seus ensurts i els seus salts a la balança (amb mortals cap endavant i cap endarrere inclosos).Hi ha una espectaculartit bruta, divertida, que sorprèn l’audiència cada cop. Un cert joc com el De tu a tu, amb qui comparteixen una mirada desinhibida a la diversitat. En l’equilibri més poètic, tot i elposat de gamberrisme remet a Joahnn Le Guillerm (Secret i Terces) o a QOROQ, en el que també es destil·la alguna sorpresa i algun (molt bon) ensurt.